La pregunta és retòrica. Tots sabem on són les dones cristianes catalanes. Allà on faci falta, i més encara, però sempre a l’ombra. Potser caldria titular el post “On no són les dones cristianes”.
Només hem de mirar les fotos, només hem de passar un cop d’ull a alguns dels últims esdeveniments eclesials. Com a botó de mostra, dos dels actes recents més importants: el debat sobre “Església, Cultura i País” al Seminari Conciliar de Barcelona i la celebració dels 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya a Montserrat.
Si parlem d’Església, Cultura i País o del passat, present i futur de les nostres Arrels Cristianes, com podem fer-ho si no escoltem també la veu de les dones? Potser no hi ha dones cristianes catalanes prou preparades per afrontar aquests temes? O potser les dones són invisibles? O potser a Catalunya les dones només surten de l'ombra per netejar un altar?
Penso, per exemple, en l'absent altaveu que s'ofereix a les abadesses dels monestirs catalans. Per què a la celebració de Montserrat de dissabte passat no es podia convidar a parlar l’abadessa de Sant Benet, Montserrat Viñas, o l’abadessa de Sant Pere de les Puel.les, Gertrudis Nin?
Penso també en altres dones catalanes creients, i descobreixo en tots els camps i sectors personatges als quals seria bo donar més veu, més presència pública, més rellevància. Només com a tall d’exemple citaré el nom de Núria Calduch, biblista i professora a la Universitat Gregoriana de Roma, amb un bagatge intel.lectual i un prestigi internacional que caldria recordar a algun desmemoriat.
No estic parlant de quotes. Estic parlant de mirar al voltant amb els ulls i el cor ben oberts.
I Jesús digué a Maria Magdalena: Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
