Hi ha projectes d’arquitectura sacra en els quals el relat bíblic s’afegeix de forma explícita com un element més de disseny i composició, entrant en el complex diàleg amb l’espai, la matèria, la normativa litúrgica, la titularitat del centre de culte o l’estil de la construcció. Aquest és el cas del projecte de reforma del presbiteri del temple parroquial de Sant Pau, a Tarragona, que us compartim des del despatx T113-Arquitectura. En aquestes breus línies no explico tot el projecte, sinó tan sols allò referent a la implementació del text - ben conegut en l’activitat pastoral - de l’Himne de l’Amor de Sant Pau en els tres "mobles-llocs litúrgics" (Per ordre de citació en el text: Ambó, Altar i Seu). En el fons, es tracta de "converir un relat en un lloc", la Bíblia com a espai catequètic. I tot això sense necessitat d'espais immersius digitals!
Ambó: Sense amor no soc res.
L'ambó tracta la primera part de l'Himne de l'Amor (1Cor), del verset 1 al 3. Es considera adequada la identificació d'aquesta part del text amb la proclamació de la Paraula donat l'inici del text "Si jo parlés...". En certa manera, proclamar la Paraula de Déu és participar de l'activitat performativa de Déu, és a dir, "Déu crea amb la Paraula" (Gn 1, "i Déu digué..."). Aquesta activitat creadora és la mateixa que la de l'estimació, doncs la creació és manifestació de l'amor lliurat de Déu. "Al principi era la Paraula" (Jn 1,1), i aquesta està plenament identificada amb un Déu que és Amor (1Jn 4,8).
Per visualitzar aquest lligam dels primers versets amb l'objecte litúrgic de l'ambó es proposa una base de marbre serveix de peanya per a un faristol de fusta que sosté el llibre durant la proclamació. Aquest faristol es doblega per incorporar la creu perforada i la citació bíblica "Sense amor no sóc res" a la part frontal. Com darrer gest, el respatller del faristol es pot torna a doblegar per poder exposar la Paraula als fidels quan no hi ha celebració litúrgica, com un signe de la presència de Déu que s'ofereix als homes. La paraula també és l'aliment de la comunitat, com també ho són el pa i el vi. (Sobre la possibilitat d’exposar la Paraula, llegiu l’article “Gospel showroom: tolle et lege”)
Altar: (qui estima) tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
L'altar tracta el segon paràgraf del text, del verset 4 al 7. Es considera adequada la identificació d'aquesta part del text amb el banquet eucarístic perquè "El qui estima..." no és només una invitació a cadascú dels fidels, o una persona "en abstracte". Aquell qui estima, abans que res i gràcies a Ell, és el Crist. És el Crist qui predica el manament de l'amor a imitació seva: "Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat" (Jn 13,34).
Per relacionar el text amb l'altar es proposa un altar de pedra rectangular de clara inspiració paleocristiana amb gravats que remeten a la fenestella confessionis martirial de l’altar de la Basílica de Sant Pau Extramurs (a Roma), com si un i altre altar estiguessin “connectats” en la memòria de Sant Pau. L'altar queda marcat per una creu gravada en la seva part superior, que és la manera de indicar "Aquell qui estima", el Crist. Aquesta creu gravada, en els extrems perimetrals, es torna en una llengua de fusta que davalla fins a la base. Cadascuna d'aquestes llengües porta inscrita una de les característiques de "Aquell qui estima" indicades en el text bíblic: "tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta".
Seu: L'amor no passarà mai.
La seu tracta els darrers versets del text, del 8 a 13. Qui ocupa la seu actua i presideix l'assemblea "in persona Christi". La persona pot canviar. Els capellans poden "anar passant" al llarg del temps. Qui no passa mai és Crist com a cap de l'Església i per això s'hi adiu l'inici d'aquest darrer paràgraf del text: "L'amor no passarà mai". Per altra banda, aquest darrer paràgraf és conegut per la citació a les tres virtuts teologals: la fe, l'esperança i la caritat, la darrera de les quals és el que avui identificaríem més clarament amb l'amor. L'amor-caritat és el que ha de presidir l'assemblea dels fidels.
Per relacionar el text amb l'objecte de la seu, es proposa una cadira feta amb el mateix material (marbre i fusta) de l'ambó i l'altar per donar la unitat escaient al conjunt. Si a l'ambó el faristol està perforat per una creu i si, per altra banda, les llengües de fusta de l'altar conformaven una creu, en el cas de la seu es proposa una creu gravada al respatller. En aquest darrer lloc litúrgic, la citació bíblica "L'amor no passarà mai" es posarà a la part frontal de la base quadrada de la seu.
Si us ha semblat que aquest projecte val la pena i voleu col·laborar-hi, podeu fer un bizum al 03491 o posar-vos en contacte amb Mn. Joan Cañas, rector de la parròquia de Sant Pau de Tarragona.
