La tardor, temps de recolliment i calma per mirar endins

Josep Gordi –CR Amb la festivitat de Tots Sants, entrem en el cor de la tardor, un moment per a la reflexió asserenada, el recolliment i la calma. Des de Catalunya Religió analitzem què representa aquesta estació des del punt de vista naturalístic i n'esmentem els principals significats espirituals.

Tot i que en el món mediterrani el temps tardoral no és tan contundent com en els biomes més septentrionals o orientals, hi ha dos elements molts definitoris: la reducció de les hores de llum i l’arribada dels primers freds. Recordem que l’equinocci de tardor és el moment en què la durada del dia i de la nit és la mateixa i a partir d’aquest moment, les hores de llum van reduint-se fins al mínim que té lloc amb l’inici de l’hivern. Aquesta pèrdua d’hores de llum i, sobretot, la presència de les primeres fuetades de fred fan canviar la vegetació i també l’activitat agrícola.

Viure i mirar la mort sense por

Els arbres caducifolis comencen a canviar el color de les fulles i amb les primeres ventades el brancatge arbori comença a visualitzar-se i l’arbre, finalment, es despulla. Aquest procés és molt espectacular en els boscos montans on abunden els caducifolis i on els cirerers, aurons, faigs i roures es vesteixen de gala: de colors vermellosos, groguencs o àurics.

Als carrers de les ciutats, on predominen els plàtans d’ombra o els lledoners, que tenen la fulla caduca, aquest procés també és present. Tot plegat és un gran espectacle cromàtic abans que els arbres caducifolis restin nuus i comencin a reposar.

Un monjo de Montserrat em deia respecte d’aquest procés, “els arbres després de posar-se les millors robes, es vesteixen de nuesa, és a dir, entren en un estadi de letargia, de calma i de quietud per poder resistir el rigorós hivern i esclatar de nou amb la primavera. Cal beure de la copa d’aquests petits canvis, de les petites morts per poder viure i mirar la mort sense por.”

A nivell agrícola passa, si fa no fa, el mateix. És arribat el moment de llaurar els camps per tal de remoure la terra i preparar-la per a la sembra. També les vinyes i els arbres fruiters ens ofereixen els seus darrers fruits. Com diu Narcís Comadira, “els codonys han madurat, les magranes també. Les castanyes són plenes. A les parades dels mercats s’apilonen els moniatos”.

També Joan Maragall parlant de l’octubre diu: “Els fruits ja s’han donat tots i l’últim, el més bell, que és la magrana, el vi ja dorm i somnia al celler, ha passat el vaivé dels temporals, els camps són nets, el cel és pur, el sol comença a fer-se amic i a brillar més daurat”. D’aquests darrers fruits neixen algunes de les darreres delícies tardorals que la cuina ha transformat en esplèndides llepolies com els panellets, el “marron-glacé”, els massapans...

L’escurçament del dia i l’arribada del fred afavoreixen el recolliment, la calma, la meditació i en aquest marc de pausa arriba el moment de recordar els difunts, els sants i els morts. La pau tardoral que oscil·la entre la grisor dels dies de pluja i la lluminositat d’alguns migdies és un bon moment per a la reflexió asserenada, per a la lectura reposada i per a la caminada tranquil·la.

Ancorar-se en la natura per endinsar-se a Déu

La natura ens condueix cap aquest temps interior mentre l’exterior reposa, s’escurça la llum, el fred es fa present, plovisqueja o el vent ens sacseja. Per tant, podem sentir que és arribat el temps de mirar endins i de tenir present que per tal que tot torni a brostar cal que les llavors estiguin colgades i que el terra s’assaoni d’humitats. És un bon moment per, si ens ve de gust, desempolsar el Cant Espiritual de Joan Maragall o alguns dels poemes de Guerau de Liost o Joan Vinyoli i assaborir-los lentament. El ritme de la natura potser ens convida a despendre’ns del sobrer i acostar-nos a l’essencialitat interior.

Els canvis estacionals i el ritme de la natura són els nostres aliats: hi ha un temps per néixer, per créixer, per madurar i per abandonar aquest món. Si ens compassem amb els ritmes naturals podem retrobar el nostre estat vital. Tot té un ritme, un cicle, una transformació constant. Ancorar-se en la natura permet endinsar-se en la darrera realitat que, per als creients, és Déu.