Santa Maria de Montgrony, un santuari de veneració i llegendes

Josep Gordi –CR El santuari de Santa Maria de Montgrony s’ubica al bell mig de les muntanyes prepirinenques de la comarca del Ripollès. Les seves peculiaritats són que està adossat a la cinglera de la serra de Sant Pere, que se situa uns 1.300 metres d’altitud, i que té unes dimensions molt petites. El descobrim en una nova parada de la col·lecció de santuaris naturals de Catalunya Religió.

Per arribar-hi cal agafar la carretera GI-402 que va de Campdevànol a Guardiola de Berguedà. Passat el poble del Gombrèn, si venim de la vall del Ter, cal desviar-nos a la dreta per prendre la carretera que va a Castellar de n’Hug. A uns pocs quilòmetres tornarem a girar a la dreta per arribar al Santuari de Santa Maria de Montgrony. Convé deixar el cotxe en el primer aparcament i acabar de fer el trajecte a peu. Aquest fet ens permetrà gaudir del paisatge d’aquest santuari natural situat en un marc muntanyós ple de serres, cingleres i valls.

La verticalitat de la cinglera que presideix aquest santuari ens fa recordar altres espais sagrats lligats a la roca, com en el santuari del Far a Catalunya, San Juan de la Peña a España, el santuari de Madonna dellà Corona al Veneto d’Itàlia o els monestirs de Meteora a Grècia. Tal com succeeix en tots els santuaris esmentats, la cinglera i l’espadat prenen un valor sagrat en estar estretament units al santuari i pel fet que fan enlairar la mirada cap al cel des del redós o el suport de la roca.

D’altra banda, la cinglera també es converteix en un reclam o una bandera del santuari, ja que es visualitza des de molts indrets. La manca de pobles al voltant del santuari del Montgrony fa d’aquest espai un indret de calma i silenci i, a la vegada, de contemplació perquè des de dalt de la cinglera es pot gaudir d’un veritable mar de muntanyes i boscos.

El santuari de Santa Maria de Montgrony s’organitza en tres nivells. Al peu de la cinglera se situa l’hostatgeria que des de lluny té un cert aire de masia. Per arribar al santuari cal caminar per una escala de pedra que també està enganxada a la roca. La capella-santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu és de petites dimensions per poder estar enganxada a la paret de la cinglera. Per damunt del petit santuari hi ha l’església romànica de Sant Pere de Montgrony que es va construir en el replà que hi ha damunt la cinglera i que també s’hi accedeix per unes escales.

Unes terres d'un compte egoista

La imatge de la Mare de Déu fou trobada, a principis del segle IX, per una parella de bous. Un dels atributs d’aquesta Mare de Déu és la coloració bruna, com la de Montserrat. La seva advocació és la de fer revenir la llet mancada a les mares que crien, tal com s’esmenta en els goigs. Per aquest motiu també és coneguda com la Mare de Déu de la Llet. En aquest fragment dels Goigs de la Mare de Déu del Montgrony es pot apreciar, clarament, la seva advocació.

Quan la mare veu, tristoia,

esllanguir-se el seu nadó,

si us invoca sent la joia

d’alletar-lo en abundor;

i a vos, mare benfactora

el presenta sa i fort.

Aquestes terres són també les del comte Arnau. Personatge de la mitologia catalana que ha estat glossat, entre d’altres, per Josep Maria de Sagarra. Recordem que Arnau és un personatge condemnat a cavalcar eternament com a ànima en pena sobre un cavall negre. És castigat per la seva personalitat disbauxada i irreverent; pel seu egoisme; i per haver estat el causant de diferents malifetes. Es diu que no pagava les “soldades” als seus treballadors, que propiciava el pecat, se l'acusa de la mort de l’abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses i de no tenir mai present la seva esposa i filles.

El bosc, un espai de comunicació entre el món subterrani i la superfície

El relat llegendari, ens explica com l’espectre del comte Arnau surt a les nits del forat dels Banyuts. Aquest avenc apareix a l’obaga de la serra de Cruïlles, situat entre el santuari del Montgrony i les restes del castell de Mataplana. Es tracta d’una cavitat ubicada al bell mig d’una fageda. Per tant, com en tants altres relats populars, el bosc esdevé un espai de comunicació entre el món subterrani -on s’amaga el maligne- i la superfície per on es desplacen els humans.

Josep Maria de Sagarra, amb el seu característic verb exuberant, en el cant setè del poema El comte Arnau, referència arbrers ben propers:

Però en aquella pau de la boscúria,

la mort del Comte Arnau fa un altre so,

no hi ha esgüells ni llepissosa fúria:

la mort del Comte Arnau hi és de debò.

La soca de l’alzina front de vella

i el faig verd d’aigua i enamoradís,

i el roure, fulla seca i casanella,

i el pollancre estirat i socallt,

i el vern, música fonda i copa llisa,

i el trèmol, que no atura el tremolor,

i el bes, fulla de neu i tronc d’oliva,

i el pi, grapada verda de verdor,

i el castanyer, encantada pampolada,

i el freixe, que és tot nervi i brancadret,

i l’om, trena rissada i refilada,

i més amunt, la poma de l’avet,

tots els arbres que als boscos sovintegen,

que xuclen gràcies a la seva gleva d’or,

que no canten, ni riuen, ni festegen,

però tenen ànima i un cor”

Endinsar-se per aquest santuari natural és caminar per una terra de verges trobades, de veneració a la Mare de Déu, de diversitat forestal i, al mateix temps, d’un paisatge llegendari amb avencs, gorgs i castells que ens parlen de les ànimes turmentades que surten de sota terra a les nits.