Rococó a Sant Llorenç de Morunys

RAMON BASSAS –CR En Víctor Pérez i Flores és un filòsof piteu entusiasmat amb el patrimoni. Piteus és com diuen als habitants de Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, on viu. Li demano que em parli de la Capella dels Colls, que us trobareu entrant a mà dreta a la col·legiata de l’antic monestir de la població, de finals del segle XVIII, obra de Josep Pujol. “És molt bèstia, potser és l’obra del rococó català més important”, em diu. Que el retaule ocupi absolutament tot el conjunt de la capella “ha servit a l’historiador de l’art Joan Bosch per qualificar-la d'experiència artística immersiva”, segueix. Descobrim un nou santuari aquest estiu a 'En capella'.

“Els piteus —un gentilici que podria venir de pobladors provinents de Poitiers— van especialitzar-se a l’edat mitjana amb un tipus de tèxtil, el drap piteu. La puixança d’aquesta indústria va fer que la confraria dels seus fabricants, la dels Colls, fos rica”, m’explica en Víctor. “Mira si n’era que abans de la festa major anaven a València a comprar taronges i en donaven una a cada habitant”, riu. "La confraria —avui desapareguda— la va fer construir i, de fet, sembla que el programa iconogràfic i artístic li va ser donat amb tota precisió a l’autor del retaule”.

—I d’on ve l’advocació de la Mare de Déu dels Colls?

—És una marededeu trobada, com tantes d’altres a Catalunya. Segurament a l’actual capella dels Àngels, on hi ha el cementiri, davant una vista magnífica del Cardener i del pantà de la Llosa de Cavall. L’anaven portant de capella en capella quan venia el seu dia. Diuen que un dia no se’n van recordar i que ella va anar caminant sola fins a la col·legiata, al revés de les altres tradicions, en les quals el sant o la marededeu s’entesten en no moure’s.

—Tot això al segle XVIII?

—No, no, això ve de molt abans. Segurament al segle XVII ja tenia capella pròpia. I al segle XVIII, cap al final, com un cant del cigne del barroc (a Catalunya ja havíem entrat al neoclàssic), els de la Confraria es fan fer una capella. És bastant petita però allà havien de fer les exhortacions marianes. Allà s’hi gasten tot l’or!

—Caram! Quins mecenes!

—Bé, pensa que aleshores la fe era molt supersticiosa i, a diferència també d’avui, la gent anava molt mancada d’imatges. Nosaltres en tenim pertot, però ells només les podien veure aquí.

—I quina estructura té?

—En realitat és un cambril: hi pots pujar a fer un petó a la imatge i baixar. Està dividida en dos espais. Un de quadrat amb una impressionant cúpula rodona, a l’entrada, i un de rectangular, al fons, amb una cúpula el·líptica. L’espai posterior és més com un pessebre i està dedicat al moment que van trobar la marededeu. L’anterior és el més “immersiu”. Hi ha els tres textos marians més importants (la Salve, les lletanies i el Magníficat) i una sèrie de “trucs” estètics. Per exemple, posaven el pa d'or raspat perquè la llum (aleshores d’espelmes) fos més vibràtil.

—Pels piteus d’avui la capella és significativa o s’ha quedat en un reclam turístic?

—No, no, és significativa. Quan algú ve a Sant Llorenç és el primer que li ensenyem, sí. Però forma part de les nostres vides. Per Reis, per exemple, és habitual que els nens s’hi facin fotos. Ens l’estimem amb orgull, tot i que té l’estigma de l’estètica abigarrada…

—La por a ser titllat de ser poc continguts i kitsch

—Sí, sí. És que no té res de contenció!

La nuesa

En Víctor Pérez i Flores acaba de publicar De la nuesa (Fragmenta, 2023), un assaig a partir de l’episodi del noi que s’escapa nu durant de l’apresament de Jesús, de l’evangeli de Marc. El presenta el pròxim dissabte 12 d’agost al claustre de l’antic monestir, a pocs metres de la capella. No em resisteixo a preguntar-li sobre aquesta aparent contradicció. ¿Una capella absolutament abigarrada de “vestit” no és just el contrari de la nuesa de què parla al llibre? “Tens raó en part, perquè daurar és tapar, sí. Però l’or no tapa la humilitat dels materials que pinta”, em respon.

—Sí, d’això en parlen Raül Garrigasait, solsoní, i Perejaume

—Exacte. Ells parlen de l'exaltació de la fusta, habitualment de poca qualitat en aquests paratges, per exaltar el que és humil.

—En realitat molt barroc, això.

—De fet, aquest or i aquesta Capella et despulla a tu. El barroc és un art que no et vol convèncer amb raons, et vol seduir. I posa tots els esforços en aquest objectiu.

Doncs amb mi ha funcionat.