Sobre la violència del 29M i la resposta policial i penal

És obvi que les accions de violència, danys i desordres provocats en ocasió de la vaga del 29-M, al marge de les mobilitzacions sindicals, no tenen cap mena de justificació ètica ni legal. No solament no aporten absolutament cap benefici social, sinó que vulneren drets individuals i causen greus perjudicis col•lectius, especialment en l’actual situació de crisi.

Aquest tipus de violència, cada cop més freqüent en els últims anys a Barcelona, és enormement preocupant per la seva magnitud, característiques i alt nombre de persones implicades. Per això em sembla evident la necessitat que se’n facin urgentment estudis sociològics i psicosocials de les seves causes i factors afavoridors, així com sobre les polítiques necessàries de tot ordre per a la seva prevenció i eradicació.

Ara bé, en aquest breu post voldria subratllar la importància que les polítiques de caràcter policial i penal per a la prevenció d’aquest fenomen siguin correctament enfocades en el marc dels principis d’un estat social i democràtic de dret.

Això implica entendre bé que la resposta policial i penal, pels seus costos humans i efectes de tota mena, no ha de ser l’única ni principal actuació pública preventiva, sinó l’última ratio davant d’aquelles accions que no hagin pogut ser evitades per altres mecanismes.

En aquest sentit, és també una evidència innegable que, per fer front a qualsevol fenomen de violència, sempre resulten més eficaces les respostes de caràcter polític, cultural, educatiu i social i el rebuig ciutadà, que la pura i simple amenaça o imposició de sancions penals, les quals inevitablement comporten sempre un grau important d’error i sofriment innecessaris.

Per això considero un greu error caure, un cop més, en la temptació populista de modificar el Codi Penal per endurir les penes, com ha anunciat el govern espanyol i demana també el conseller d’interior de la Generalitat. Les penes previstes actualment a la llei són més que suficients, sempre que s’apliquin de manera ràpida al major nombre possible de persones culpables. Aplicar a aquests fets les mateixes penes previstes legalment per delictes relacionats amb el terrorisme seria un mesura desproporcionada, una fugida endavant reveladora d’incapacitat policial i judicial.

El que resulta veritablement efectiu per la prevenció és prioritzar l’esforç policial per a identificar els culpables i reunir les proves suficients per la seva condemna penal, mitjançant tecnologies i estratègies adequades (sobre les quals hi ha suficient experiència policial en altres llocs).

Un altre error encara més greu és, per comptes de prioritzar la celeritat dels processos penals, caure en l’abús de la mesura de la presó provisional, pretenent utilitzar-la com a càstig anticipat sobre persones que són presumptament innocents mentre no es provi la seva culpabilitat en un judici just. Per això, em semblen preocupants les decisions d’empresonament preventiu adoptades en les causes incoades per aquests fets. La presó provisional és una mesura excepcional que només s’hauria d’aplicar en crims molts greus, quan existeixi un risc evident de fuga o ocultació de proves, d’un acusat sobre qui hi hagi evidències incontestables de culpabilitat. Mai sobre la base d’hipòtesis impossibles d’objectivar ni provar sobre una possible reincidència futura.

D’altra banda, pel que fa a l’actuació policial davant d’aquestes conductes, crec necessària una revisió a fons de les tècniques policials que s’utilitzen actualment. Cal evitar actuacions que, tot i que es pretengui el contrari, retroalimenten la violència, així com abandonar instruments que, com  les denominades pilotes de goma, causen lesions greus i desproporcionades i que afecten sovint persones innocents, com va tornar a succeir el 29-M.