Els drets tenen un preu

Drets enfront de retallades. Resulta formidable que la gent no es resigni a perdre les conquistes que s’han aconseguit amb molts anys d’esforç. Aquest toc d’atenció serveix perquè els que prenen decisions ho facin amb més cura. Si tinguessin carta blanca podrien arrasar amb tot. El contrapès els manté en el pla de la realitat, que els obliga a no carregar el pes només sobre les classes populars sinó que també han de mirar els poderosos, als quals de vegades estan lligats. Política enfront d’economia. No obstant això, en els pensaments de molts hi ha una llacuna, l’oblit que els drets tenen un preu. No n’hi ha prou d’atorgar-los categoria jurídica perquè s’executin automàticament. El meu dret a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge... només són viables si algú té el deure d’atendre’ls i a més el compleix. A Europa hem gaudit d’un fantàstic estat del benestar, però ara resulta que no som capaços de pagar-lo. Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i no hem controlat prou la repercussió de les polítiques econòmiques de tants governs que ara ens trobem al caire de l’abisme. S’ha fet la vista grossa enfront de l’especulació, la corrupció, el clientelisme... i ara les arques públiques no poden pagar l’exercici dels nostres drets.

Pensament ingenu el nostre i, a més, molt etnocèntric. Que potser els africans, els asiàtics i els llatinoamericans no tenen el mateix dret a la sanitat, a l’educació i a la feina que nosaltres? Per què no en gaudeixen al mateix nivell que nosaltres? Ben senzill, perque no els poden pagar. Hi ha moltes causes per explicar-ho, però una d’elles, almenys, ens pot fer enrojolar. El benestar europeu es deu exclusivament a la nostra capacitat de crear riquesa i a la nostra voluntat de feina i productivitat. No deu ser també que el nostre benestar, el nostre nivell de vida, recolza en una certa explotació dels països productors de matèries primeres, a les quals hem tingut accés en règim de colonització d’abús econòmic? Per què un habitant del nostre contorn gaudeix d’una mitjana de vida d’entre 70 i 80 anys, mentre que un africà només pot aspirar a arribar als 50? Nosaltres tenim més drets que ells? No. Fins ara els hem pogut pagar. A partir d’ara no ho tenim tan clar.
 
Els drets es basen en el reconeixement de la dignitat de les persones. Tots tenim la mateixa dignitat. Sense un esforç per fer que els drets siguin viables en tots els països, caiem en una injustícia flagrant. Europa tenia molts diners per haver col·laborat al desenvolupament internacional de manera compromesa, però gairebé cap Estat no va complir l’acord del 0,7%. N’hi ha prou de veure els milers de milions d’euros que ha injectat a la banca per adonar-se que era factible, i amb quantitats més substancioses.
 
L’abundant literatura sobre els drets no ha vingut acompanyada d’una campanya igualment poderosa sobre els deures. Els uns sense els altres condueixen a un carreró sense sortida. Plantejaments que generen actituds de passivitat i dependència. Més encara. En la promulgació de drets hem estirat més el braç que la màniga. Parlar de l’avortament com un dret, per posar un exemple, és una prova que hem perdut el nord. Pensar que tots tenim dret a tenir un centre universitari o una estació d’AVE al costat de casa ens aboca al malbaratament i a la pèrdua de realisme.
 
Sense el respecte pels drets (i deures) de tothom, caiem en la injustícia i en la defensa del privilegi.