La capella compartimentada de l'Hospital de Mataró

RAMON BASSAS –CR “L’any passat, uns representants de la comunitat islàmica van trucar a l’ajuntament i van demanar un lloc per pregar a l’Hospital de Mataró. Si els catòlics tenen un lloc per resar —deien— els musulmans també hi tenim dret". I tal dit tal fet. "Ara, on abans hi havia només la capella és un espai partit per una cortina. En un lloc hi ha els catòlics i a l’altre els musulmans”, m’explica mossèn Jaume Abril, que és rector a Dosrius, Canyamars i el Far, i vicari a Argentona, i que des de l’any 2000, quan van obrir l’Hospital, n’és el responsable dels serveis religiosos. “Catòlics, esclar”.

—Més que compartida, la capella, que avui tractem al 'En capella', és compartimentada, doncs.

—Sí. De fet, no hi ha cap problema. Cadascú pot fer perfectament el que vol. I de moment cap altra religió ha demanat el mateix. La nostra part té el sagrament, una creu, la Mare de Déu, una foto del Sant Sopar, cadires, reclinatoris… La seva, com que no tenen imatges, amb quatre estores orientades a La Meca i algun alcorà ja en tenen prou, es veu. I hi va gent, sí.

—Veig que és al primer soterrani, de fet, bastant accessible. ¿Sempre ha estat aquí?

—No, hem donat voltes, també el meu despatx, que ara és prop d’Urgències. Abans estàvem en una sala molt espaiosa, que ara crec que és la Biblioteca, i ara en aquest espai més aviat reduït.

—Hi feu misses?

—No, no hi venia ningú. La gent s’estima més anar a la seva parròquia, a missa. Ho tenim obert cada dia de 9 a 22 h per poder pregar. Tant els malalts, si es poden moure, com els acompanyants o els professionals.

—Aleshores, si algú vol confessar-se o prendre la comunió, com ho ha de fer?

—Doncs mira, això va a demanda. Ho, ho diuen a admissions, o a la unitat de planta, i jo mateix m’acosto. De tota manera, el que més em demanen són extremuncions.

—Ens en recordem de santa Bàrbara quan trona.

—Sí, va com va. Ara, el que he establert és que qui em truqui siguin els familiars. Alguna vegada un amic d’algun malalt m’havia demanat que anés a l’habitació en arribar em trobava amb familiars que em deien “vostè que hi fa aquí?” i em feien fora. També, abans anava passant per les habitacions per si algú volia els meus serveis, però com que molestava a alguna gent, vam passar-ho a fer-ho per demanda. Per sort, a l’Hospital em coneixen molts treballadors i ens entenem de seguida. Tants anys…

—I tot això ho feu sol?

—Sí, de tot me n’encarrego jo. Havíem arribat a ser tres. Al principi, un diaca que ja havia començat a fer aquest servei al recinte històric de l’Hospital, abans d’inaugurar aquest. I després, poc temps, em va acompanyar un altre sacerdot. Però ara ho faig jo sol.

—Que els musulmans demanin un espai s’entén, a Mataró. Hi ha un nombre important de fidels de l’Islam. ¿Però us heu trobat mai amb algú d’alguna altra religió que demani serveis adequats al seu culte?

—La veritat és que no. Un dia, quan vaig acabar d’atendre un malalt, a la persona que hi havia al llit del costat li vaig demanar si em necessitava. I em va dir “jo no, soc protestant”. Però fins ara, res més.