Ho deia el dissabte dia 9 de juny a Madrid una persona tan poc sospitosa de ser antigovernamental com és l’actual subdirector general de relacions amb les confessions del Ministeri de Justícia, el senyor José María Contreras, que anteriorment havia estat director general en la mateixa responsabilitat i anteriorment director de la Fundació Pluralisme i Convivència (sent la raó de ser d’aquesta entitat donar suport a les confessions minoritàries): “Els acords de cooperació, en el marc de la Llibertat Religiosa amb l’Església Protestant, van ser uns acords de mínims. No de màxims. I ni tan sols aquests acords de mínim hem estat capaços de fer-los realitat”.
I quan la màxima autoritat administrativa, ministres a banda, en matèria religiosa reconeix públicament que a Espanya no hi ha Llibertat Religiosa Plena, s’haurà d’admetre que diu la veritat.
Clar que als protestants, que som víctimes d’aquesta situació juntament amb les altres minories religioses, no cal que se’ns digui el que ja sabem. No cal que se’ns recordi el que no hem deixat de viure i de patir durant dècades. Només cal fer la relació dels pocs avenços que hem aconseguit, després d’anys i més anys de feina, per deixar-ne constància.
La raó que explica, que no pas justifica, la situació actual, segons criteri del senyor José María Contreras, és “la complexitat de la situació en què vivim”.
Sense treure-li la raó al nostre subdirector el cert és que, des del nostre punt de vista, el que ha mancat fins ara ha estat la valentia política per resoldre aquesta assignatura pendent que porta per nom “Llibertat Religiosa Plena”. I a aquesta manca de valentia cal afegir-hi la manca de voluntat política.
I no parlo, naturalment, ni de directors o directores generals i molt menys de subdirectors. Estic parlant dels corresponents responsables polítics sobre els qui ha recaigut aquest encàrrec.
És inimaginable, per posar només un exemple pròxim, que a la catòlica Itàlia l’Església Protestant tingui la seva casella en la declaració de la renda, on els ciutadans que ho volen poden destinar part dels seus impostos, i que a l’Espanya actual se’ns segueixi negant aquest dret als protestants.
Hi ha alguna raó per la qual, quan aviat portarem 40 anys de democràcia, els protestants espanyols seguim sent ciutadans de segona?
Excuses???? N’hi haurà!!!!
Raons???? Cap ni una.
