Ara que ja fa més de 40 anys que es va obrir el debat a l’Església Protestant sobre la mantellina, tal volta ha arribat el moment d’escriure la història d’aquells esdeveniments.
Era a principis dels anys 70 quan alguns joves de l’època vam obrir un debat informal sobre tres aspectes de la nostra vida eclesiàstica:
- Evangèlics o protestants?
- Capelles o Temples Evangèlics?
- Les dones, havien de portar o no havien de portar mantellina?
El primer dels tres temes, malgrat resulta difícil delimitar per quin dels tres es va començar, va ser el debat sobre si ens havíem de referir a nosaltres mateixos com a protestants o com evangèlics. La majoria de nosaltres proposàvem anomenar-nos evangèlics per diferenciar-nos de la paraula protestant que tant havia utilitzat el franquisme contra nosaltres i perquè volíem que la resta de la societat ens identifiqués com a homes i dones portadors de l’evangeli de Jesús.
Aquest debat el vam guanyar però l’analfabetisme religiós del nostre país ens ha portat a tornar-nos a reivindicar com evangèlics però sobretot com a protestants per diferenciar-nos de la paraula “evangelistes” -que és com popularment els mitjans de comunicació ens han donat a conèixer-.
El segon debat va girar al voltant de la paraula “capella” que era la paraula utilitzada per referir-nos al que avui identifiquem com a temple. Ens semblava que aquesta era una paraula filla d’un protestantisme foraster. Aquest debat també el varen guanyar i aquell avenç ha perdurat fins el dia d’avui. Avui parlem dels Temples Evangèlics o Protestants.
El tercer debat va girar al voltant de la mantellina. Les dones, havien de portar mantellina durant el culte? Fins aleshores era costum fer-ho així, com també era costum que les dones no portessin pantalons i, fins i tot, les més curoses es recollien el cabell en un monyo.
A alguns de nosaltres ens va semblar que calia purificar la nostra fe de tradicions culturals i vam entendre, sense posar-nos explícitament d’acord entre nosaltres, que si guanyàvem el debat de la mantellina caurien tot seguit els perjudicis en contra de què les dones portessin pantalons o un esplèndid pentinat.
Per fer-ho curt diré que el debat sobre la mantellina confrontava dues posicions teològiques.
Una, el literalisme bíblic, que ensenya que el que llegim en el text bíblic s’ha d’interpretar tal com raja, aliat amb la teologia que jerarquitza, que ensenya la superioritat de l’home sobre la dona.
L’altra, la interpretació contextual de la Bíblia, segons la qual el text s’ha d’interpretar en els principis espirituals i permanents que recull i no només en funció del moment històric i cultural en què ens és donat, i reforçant la teologia igualitària, segons la qual Déu ens ha fet iguals als homes i les dones.
Què tenia a veure la mantellina en el debat entre jerarquització i igualtat?
Doncs tenia a veure que la mantellina era interpretada com a símbol de sotmetiment de la dona a Déu i al seu marit.
Un argument no menor, en contra de les nostres posicions, era que les mateixes dones eren les que es trobaven millor portant la mantellina perquè així mostraven exteriorment el que vivien en el seu cor.
Per a nosaltres el contra argument era molt clar: si el que es volia era ser fidels a la paraula de Déu no es podia ofendre Déu imposant a les dones que portessin mantellina, ni que elles mateixes ho demanessin, perquè aquest fet anava en contra del principi establert per Déu que els homes i les dones som iguals als seus ulls.
El debat va ser llarg.
Encara recordo determinades publicacions evangèliques que van dedicar planes senceres a defensar bíblicament i teològicament la necessitat que les dones portessin mantellina en el culte.
Aquestes planes periodístiques podien donar la sensació que s’havia perdut el debat però mica en mica i poc a poc, sense gaires debats públics, uns i altres es van anar acostant a la nostra comprensió de l’evangeli, a les nostres conviccions bíbliques i teològiques.
Gràcies a aquelles iniciatives la majoria de les esglésies evangèliques avui es defineixen a si mateixes com a protestants, les dones poden exercir tots els ministeris, no en funció de ser dones sinó en funció dels seus dons, i pràcticament a cap dels nostres Temples hi ha una dona que porti mantellina, sinó que es vesteixen a la moda segons el seu propi parer.
No va ser pas fàcil aprendre a diferenciar entre fe i costums culturals però obrir el debat ens ha permès purificar la nostra fe.
Avui, quan tot això és una realitat, cal recordar aquesta part de la nostra infrahistòria per no perdre part de la nostra memòria i per continuar sabent diferenciar entre fe i costums culturals.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.