Jo sóc dels que interpreten que l’episodi bíblic* entre Abel i Caín és una qüestió d’honor. D’honor mal entès. Caín viu com una ofensa personal que l’ofrena del seu germà sigui acceptada per Déu i que la seva no ho sigui.
El text bíblic no aporta cap informació addicional sobre la raó de per què una ofrena és acceptada i l’altra no ho és.
El que sí constata el text bíblic és que Caín s’ho prengué com una ofensa personal, com una qüestió d’honor.
El seu germà Abel l’havia deshonrat.
Va ser tal el deshonor en què es va veure a ell mateix que va decidir que l’única sortida possible, per recuperar l’honor perdut, era venjar-se.
I per aquesta raó va decidir matar el seu germà.
Déu va sortir a l’encontre de Caín per fer-li veure que no hi havia tal deshonor i que la sortida no era assassinar el seu germà.
Va tractar que entengués que continuar amb els seus plans, assassinar el seu germà, sí que era una veritable ofensa. Però, en contra del que creia, qui resultaria veritablement ofès per l‘assassinat d’Abel seria el mateix Déu.
Caín no va voler fer cas a l’advertiment diví i acabà assassinant el seu propi germà.
Segons Caín, amb aquest assassinat, el deute d’honor s’havia pagat. I s’havia pagat amb l’única moneda possible: amb la sang del presumpte ofensor.
En el relat bíblic Déu acaba reprovant el comportament de Caín fins el punt d’apartar-lo de la seva presència.
L’honor mal entès va portar Caín a la seva pròpia autodestrucció.
L’aplicació, al dia d’avui, d’aquest relat bíblic és tan clara i evident que permet acabar aquest article en aquest punt.
*. Gènesi 4, 1-16.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.