La pregunta, no per recurrent, ha deixat de ser d’actualitat: en qui podem dipositar la nostra confiança? El moviment dels Indignats el que demostra, un cop més, és que com a éssers humans necessitem esperança per tirar la nostra pròpia vida endavant. I el que constata el sorgiment d’aquest moviment és que una bona part de la nostra societat ha perdut la confiança en el sistema. O dit d’una manera: no té raons objectives per confiar que el sistema li donarà les respostes que espera trobar. I quan es perd la confiança es perd també l’esperança de poder aconseguir el que s’espera aconseguir.
És clar que, tal volta, s’haurien de preguntar en què fonamentaven la seva confiança, la seva esperança: En les ideologies? En els partits polítics? En els líders d’aquests partits? En la economia? En la força del seu individualisme? En la seva preparació acadèmica? En el mite que aquesta generació podria dominar el món? O encara pitjor: en creure’s que aquest món era un supermercat on només els calia allargar la mà per aconseguir el que desitgessin?
Altre cop: En qui podem dipositar la nostra confiança?
L’Església, que no és el Regne de Déu sinó que és testimoni del Regne de Déu, està cridada a ser portaveu del missatge d’Esperança que està en Crist. L’Església no és l’Esperança. L’Esperança és Crist. Però l’Església ha de ser portadora, anunciadora, que l’Esperança és Crist.
El moviment dels Indignats ens mostra i ens demostra, a l’Església, que no estem transmetent bé el missatge d’Esperança que és Crist. El món que ens envolta només creu en el que pot tocar amb les seves mans i quan no ho aconsegueix es frustra. L’Església, és a dir: vostè i jo, hem de trobar el valor per dir que els veritables valors, els que donen sentit a la vida i els que donen Esperança a la vida, són aquells que no podem tocar amb les mans però podem experimentar en el nostre cor.
És clar que l’Església ha de ser qui anticipi la Justícia del Regne; és clar que ens hem de comprometre amb els que sempre els toca perdre i és clar que no ens cal preguntar si tenen o no tenen raó per atendre els ferits de la nostra societat. Però aquí no acaba la nostra responsabilitat.
Quan la insuportable gravetat de la vida porta la gent a la conclusió que no hi ha Esperança, perquè no pot omplir les seves mans amb el que desitja aconseguir, als cristians se’ns obre una oportunitat. L’oportunitat de donar testimoni que la vida és més que el que toquem amb les mans, l’oportunitat de donar testimoni que, sentint-nos víctimes amb les víctimes, encara vivim amb Esperança, l’oportunitat de donar testimoni que Crist ens dona l’Esperança que ens nega el món que ens rodeja.
Tal volta, en aquest punt, la seva història personal el/la porti a menystenir la fe dels cristians. La qüestió no és aquesta. La qüestió és: per què no troba en aquesta fe l’Esperança que no troba en la manca de respostes humanes?
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.