En l’entrada anterior exposàvem com la Llei d’Educació de Catalunya (2009) va suposar el que en diversos països s’havia fet bastants anys abans: un consens educatiu ampli que integrés els diversos agents educatius. Va partir d’un Pacte Nacional, que ha pogut ser aplicat per governs amb diverses orientacions polítiques al llarg del temps. Va permetre que Catalunya anés durant uns quants anys per davant en la transformació educativa.
La transformació educativa que es va iniciar aquells anys volia anar cap a models d’escola més integrals en les seves propostes formatives i més centrades en l’aprenentatge dels alumnes. I algunes escoles cristianes en varen ser capdavanteres: El Col·legi Montserrat, o la xarxa d’Escoles de Jesuïtes Educació. Però també al costat d’alguns centres públics, com per exemple l’Institut Escola Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia o l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal. Durant uns anys aquestes transformacions es feren -com se solia dir- per “sota els radars” de les inspeccions de les administracions. Aquestes escoles, junt amb d’altres, formaren més endavant la xarxa Escola Nova 21 que va aglutinar un moviment molt ampli per a la transformació educativa. També es van organitzar per part de Blanquerna, Jesuïtes Educació i el Col·legi Montserrat diverses edicions del Simposi Internacional Barcelona/Education/Change que va situar la transformació educativa a Catalunya com una referència internacional.
A nivell d’Estat, en canvi, les denominades Llei Wert (LOMCE, 2013), en primer lloc, i la Llei Celaá (LOMLOE), recentment el 2020, han estat noves demostracions de reformes i contrareformes sense amplis consensos, esdevenint una vegada més l’Educació com un últim reducte de combat ideològic en el que ressonen encara els desacords ancestrals que hem vingut exposant. Unes realitats que ja no es corresponen amb la societat del segle XXI.
Tanmateix la LOMLOE o Llei Celaá, semblantment com ho feu la LEC, sí que aborda la transformació de l’Educació, insistint sobretot en aspectes filosòfics: els drets dels infants, la igualtat de gènere i respecte a la diversitat, la personalització, el desenvolupament sostenible i ciutadania mundial, o la competència digital. De forma bastant notòria, en aquest cas es legisla també sobre el “com” de l’ensenyament. També distribueix les competències de les comunitats autònomes en el 50% quan tenen llengua cooficial, mantenint l’altre 50% centralitzat. És a dir es vol una recuperació de les competències comunes per part de l’estat. Des de Catalunya, per fer-hi front s’han definit alguns vectors específics per a la organització de les situacions d’aprenentatge.
L'ensenyament de la Religió Catòlica continua ajustant-se a allò establert a l'Acord sobre Ensenyament i Afers Culturals subscrit entre la Santa Seu i l'Estat espanyol i l'assignatura de Religió Catòlica és d'oferta obligatòria per part dels centres i de caràcter voluntari per als alumnes, eliminant la obligació de cursar una matèria alternativa a la Religió.
En resum i en conclusió, el que hem exposat en aquest i en articles precedents, pot explicar:
- Perquè Espanya ha estat immersa en reformes i contrareformes, sense arribar a un consens educatiu, com si que s’ha pogut fer des de fa més de 30 anys en països del nostre entorn. A Catalunya a la practica ha estat molt difícil aplicar el model innovador de la LEC, fruit d’un consens ampli, per algunes inèrcies arrelades i per la manca de recursos.
- L’Educació conserva encara traces dels combats anticlericals-clericals, essent tal vegada el darrer reducte a la societat d’aquest fenomen. L’historiador Andrea Riccardi en el seu últim llibre exposa que aquest aspecte ja no es dona a la societat, però pensem que aquí encara tal vegada operi en algunes inèrcies inconscients en l’àmbit educatiu. Això, junt amb la poca autonomia del sistema públic, ha portat a un poc o nul pluralisme, amb postures força significatives que voldrien les religions excloses de l’educació pública.
- El perquè la presència en l’ensenyament de la religió catòlica o de les altres religions son en general millor abordades per països que provenen de tradicions multiconfessionals.
- Que l’ensenyament de la Religió té també un repte. Doncs efectivament, transformar l’ensenyament en competències molt unides a l’acció, pot amagar que l’Educació ha de tenir també significativament una esfera de valoració. S’aprenen valors i virtuts a més de competències. Cal doncs mantenir la formació o “bildung”, tradició de la que hem parlat també en entrades anteriors.
Es encara un repte aquí, quelcom que hauria d’estar clar en una societat avançada: el pluralisme és un valor. I això implica que no és bo que hi hagi només un únic model d’escola (ho explicava molt bé Pau López Castellote). Està molt bé que hi hagi una escola de valors laics, però no és bo que sigui la única possibilitat. A més seria desitjable que es donés el reconeixement que les religions fan una contribució positiva al desenvolupament humà integral.
Fins aquí un resum de l’evolució de l’Educació a casa nostra i els seus models. Ja des del principi dèiem que hem pogut realitzar un recorregut a grans trets, en el que caldrien molts matisos i detalls complementaris. Es pot llegir cada article per separat o com una sèrie continuada, tractant de seguir un fil històric, que aborda una evolució general d’un gran esforç col·lectiu en el que s’esmercen grans il·lusions i energies d’una societat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.