Sobre els indignats

Havia pensat escriure en aquestes pàgines una mica al marge de les qüestions d’actualitat. Tanmateix no em resisteixo a la temptació de creure que encara puc dir alguna cosa original sobre els indignats, ara que tenim ja una mica de perspectiva.

Em fa entrar en el tema també el fet d’haver participat recentment en un debat en el programa “Para todos la 2” amb els professors de la Universitat Ramon Llull Francesc Torralba i Sergi Corbella. El debat tractava de la imaginació, i va derivar a tractar la qüestió dels indignats, a partir de comparar la frase del maig del 68 “la imaginació al poder” amb la situació d’ara. Diguem de passada que tot l’entramat que envolta la televisió, i que amablement ens va mostrar prèviament el coordinador del col·loqui Daniel Martí, resulta fascinant per algú que ve del mòn acadèmic. És sorprenent la quantitat de persones i mitjans pendents de que es produeixi un instant televisiu, així com el ritme del tractament dels temes, que perd definitivament qualsevol parsimònia davant la necessitat de la resposta ràpida i breu, animada per un actiu i preguntaire moderador, en el nostre cas en Juanjo Pardo. Anem al tema:

Sobre les raons que ha portat a diferents persones a la concentració del 15 M i la posterior acampada a les places espanyoles ja s’ha escrit molt. Hi ha raons comprensibles i d’altres admirables. Molts ens hem sentit interpel·lats per uns joves, i d’altres no tant joves, que es mobilitzen i que voldrien un sistema millor, o que no se senten representats pel sistema actual. El moviment ha tingut ressò internacional i ha generat unes imatges col·lectives que segurament tindran recorregut de futur.

Parteixo per tant del més gran respecte per aquestes persones, si es mobilitzen de forma cívica, per proposar canvis o buscar solucions a la situació de crisi en la que estem. Hi ha joves il·lusionats amb el moviment, com un meu exalumne que em mostrava en el seu “smartphone” d’última generació algunes fotografies. Em deia: “Veu tot això que ens ha explicat a classe sobre els símbols?” Mentrestant em mostrava una fotografia amb una dona davant una furgoneta dels mossos d’esquadra. Passava el dit lliscant per la pantalla i em mostrava a continuació la coneguda foto del jove detenint la filera de tancs a la plaça de Tiananmen. Veu? Em mostrava una altra foto amb un jove oferint un clavell a un mosso d’esquadra, lliscava altra cop el dit i apareixia una foto de la revolució dels clavells a Portugal. M’ho explicava il·lusionat i a més amb la satisfacció –deia- d’haver entès el que els jo hauria explicat sobre els símbols. I jo: “Si, Joan, però...”

I és que, al meu parer (i al parer de molts), aquest moviment presenta una altra cara que la podem entendre millor si repassem com es va presentar i aparèixer el fenomen a la premsa internacional, que ho mirava des de més distància i no estava tant implicada com nosaltres.

Les primeres concentracions a la Puerta del Sol esdevingueren portades dels principals diaris internacionals. Els titulars en síntesi: “Joves espanyols, que tenen un atur del 40% i poques expectatives de futur, protesten per les dures retallades i ajustos del govern espanyol”. Els titulars dels fets del Parlament de Catalunya, deien aproximadament: “Joves col·lapsen l’entrada dels polítics al Parlament de Catalunya el dia que havia d’aprovar uns pressupostos amb fortes retallades socials, fins i tot alguns polítics es veuen obligats a entrar en helicòpter”.

Aquesta és doncs l’altra cara, aquesta no és tant neutra i idealista, sinó que la mobilització tindria uns propòsits clars i, vist des de fora, no apareixeria com a gaire diferent del que passa en altres llocs que han hagut de fer ajustaments i amb fortes crisis: Grècia, països àrabs, etc... Aquesta és la part dura i que molts potser no voldríem veure, però que si que es veu que tenen en compte els anomenats “mercats internacionals”.

En aquesta doble ànima es debat el moviment. Comparteixo amb en Lluís Serra, company de bloc, que la indignació essent una reacció humana comprensible no deixa de ser una reacció contra algú, un objecte extern, un culpable, una situació. L’indignat se sent víctima.

Per una banda, ja sabem socialment que el fet de presentar-se com a víctima mou a la compassió i comprensió, normals davant persones que pateixen abusos o situacions injustes. Per altra banda però, hem de dir que la indignació no és massa constructiva. De fet l’emoció de la ira o d’enfadadar-se no és més que una preparació de l’organisme per a l’acció. Compte però que l’acció és la d’atacar (!) l’objecte que és percebut com a amenaça.

La persona irada s’envermelleix, es tensa i es prepara per una resposta agressiva, resposta que no porta a terme ja que aquest és el funcionament de les emocions humanes. Tanmateix de la indignació a l’odi i la violència hi ha un pas molt petit, infranquejable per alguns, però molt directe i normal per altres. Aquest sembla ser el llegat de Hessel, amb l’”indigneu-vos!”. Ara sembla que tothom s’hagi d’indignar, que indignar-se sigui positiu. S’indignen els joves i també els polítics... Pot arribar a semblar, fins i tot, que si no t’indignes prou, no tens prou raó!

Deixem ben clar doncs que això d’indignar-se és socialment insostenible i, a més a més, personalment no és molt recomanable. I és que mentre un està indignat és difícil que hi hagi argumentació i raonament.

Ja Sant Gregori Magne en la seva Regulae Pastoralis (com molt bé explica també Lluís Serra en la seva tesi doctoral) deia que “els iracunds ataquen fins i tot els que se’ls dobleguen, promouen l’ocasió de discutir, gaudeixen amb el treball de contendir,... a l’ànima plena de furor tot allò bo que se li diu li sembla dolent” (Cap. XVI, pàg. 177). Podem tenir, per tant, dubtes que la paraula “indignats” sigui l’apropiada per aquests joves il·lusionats, com en Joan. Sembla difícil que la indignació sigui compatible amb la imaginació de futurs millors, amb les respostes imaginatives, amb la creativitat, que molts voldrien, i en canvi que no acosti el moviment cap a la rigidesa, les reaccions directes, poc reflexionades i mogudes pels ressorts comprensibles davant el drama que molts estan vivint amb la crisi actual.

No m’agrada deixar els temes oberts però aquest, de moment, s’ha de deixar així: com una tensió entre polaritats en la que hi juguen motivacions ben reals, interpretacions imaginatives afavorides pel contacte de les xarxes socials i esquemes convencionals de lluita social ben coneguts pels que ja tenim una certa edat.