Sembla que Locke tenia menys raó que Chomsky

Vaig assistir recentment a una conferència sobre “la transparència del pensament humà”, del prestigiós investigador Mariano Sigman, investigador sobre la consciència, el pensament i el llenguatge des de la neurobiologia del cervell. Recerca neurobiològica pura, vaja. La conferència formava part d’un cicle de conferències sobre cervell i societat impulsat per la Dra. Mara Diersen, activa investigadora en neurociències, antiga professora de Blanquerna.

Va ser eloqüent l’explicació d’un experiment interessant utilitzant tècniques de neuroimatge cerebral: Escoltar paraules activa en els adults els lòbuls temporals i una àrea denominada àrea de Broca, en el cervell. Això era ja un fenomen conegut. L’àrea de Broca està implicada en l’articulació de la parla. Fins ara es pensava que escoltar activava aquesta àrea de Broca perquè hem après simultàniament de petits a escoltar i a parlar. Tanmateix, explicava Sigman, repetint aquest mateix experiment amb nadons de quatre mesos, ha resultat que en ells escoltar paraules activa les mateixes àrees, àrea de Broca inclosa, quan no han après encara a pronunciar cap paraula. Això és un signe clar pels neurocientífics que el cervell, en néixer, està preparat estructuralment per a desenvolupar el llenguatge.

Així la hipòtesi de Chomsky de que naixem amb un dispositiu innat per l’adquisició del llenguatge es veuria amb aquesta recent recerca molt reforçada. En canvi les versions anti-innatistes que tenen el seu referent més destacat en la perspectiva de John Locke no tindrien base real en el funcionament cerebral. Per tant un ambientalisme lingüístic pur, a l’estil Skinner o Bloomfield, quedaria en entredit.

A l’hora de les preguntes al conferenciant, a un científic del públic li costava acceptar haver de renunciar a la idea de la “tabula rasa”, i al molt seductor ambientalisme relativista, tant present en la ciència de base empirista. La ontologia realista semblava perdre el seu fonament. Em va semblar significatiu. Però era a partir del resultat de la pròpia ciència i de l’aplicació del mètode científic, a partir de recerques publicades en prestigioses revistes científiques , com s’arribava a aquesta conclusió. Es a dir no era ja una qüestió ideològica o de preferència. L’antiinnatisme no tindria la base científica que se li suposava. No naixem en estat de “tabula rasa”, digué Mariano Sigman.

I això, es clar, té conseqüències. La cultura, entesa com a producte del cervell, no seria una construcció arbitraria i relativa. Seria raonable pensar que la cultura respondria a unes estructuracions donades que tenen orígens previs a l’experiència individual. El relativisme pur perdria fonament. Aquesta línia de pensament debilitaria algunes de les bases en les que es fonamenta la cosmovisió cientificista pura a l’estil Frazer (1890). A més, si hi ha estructures innates, també des de la neurobiologia es podrà entendre i explicar el cor de l’home i la inevitable dimensió antropològica que l’obre a l’espiritualitat i la religió. La ciència de base empírico-lògica o positivista no podria donar compte de tota la Veritat. No és molt nou arribar aquí, ja ho sé, però si que és nou que s’hi arribi des de les neurociències basades en la neuroimatge funcional del cervell.