Salinger o la prefiguració d'una generació

Hi ha llibres que són un testimoni. Així m’ho sembla el llibre de Salinger “El vigilant en el camp de sègol” (The catcher in the rye). Es un llibre que hem treballat amb els estudiants del Seminari de primer de Psicologia a Blanquerna. Els companys professors l’havien escollit perquè descriu aspectes psicològics de la personalitat d’un adolescent i en aquest sentit és molt ric en descripcions psicològiques. De totes formes voldria compartir una lectura alternativa, més enllà d’aquests interessants aspectes psicològics.

Salinger, nascut el 1919 i mort el 2010, va escriure aquest llibre, el més llegit seu (65 milions d’exemplars), el 1951. El relat explica el retorn d’amagat d’un estudiant a Nova York on viu la seva família, un cop expulsat de l’internat prestigiós en el que estudiava. Està escrit en primera persona, com explicant tot el que li va passant pel cap en les situacions que va vivint. Sembla que la base del relat serien uns apunts que un psiquiatra hauria fet escriure al protagonista. L’estil narratiu és realista amb la descripció de la vida al internat, dels seus companys d’habitació i els seus comportaments, la seva família, els costums socials de la vida Nord-americana...

Els temes que va tractant: la hipocresia de les costums, la cara amagada de la vida als internats, la faceta menys desinteressada dels professors, la sexualitat sense tabús i amb un llenguatge directe, la problematització de les relacions entre sexes, l’homosexualitat, la prostitució, l’alcoholisme, el suïcidi etc. El tema recurrent és la denuncia de la falsedat i la hipocresia dels costums de la classe mitjana nord-americana que començava a entrar en els feliços 5o’s. Aquest estil de vida tradicional propi del comunitarisme d’arrel calvinista que s’havia en bona part estalviat la cara fosca de les dues grans guerres. El caràcter del protagonista és impulsiu i ple d’ansietat, amb reaccions de disgust per tot i gairebé per tothom. Jutja tothom i només se’n salven algunes figures que el protagonista idealitza: un seu germà mort, la seva germana petita, unes monges catòliques que anaven amb un cistellet a recollir caritat pels pobres... Tanmateix la religió convencional amb les seves manifestacions (enterraments) la veu també plena d’hipocresia i la considera separadora de les persones: Al personatge li sembla que la religió separa persones en aquell context multireligiós nord-americà.

El llibre va ser molt criticat quan va sortir pel llenguatge vulgar que feia servir, i la referència oberta i explícita a l’alcohol, la prostitució, el desig sexual,... Tampoc devien ser fàcils de digerir les crítiques constants als costums i l’aparent inconsistència del personatge, criticant a tothom i no assumint cap responsabilitat. Això en un entorn cultural protestant-calvinista, i amb un protagonista d’una família acomodada . Ara bé el llibre no és inconsistent. De fet apareixen una sèrie de temes col·laterals molt coherents: La psicoanàlisi, la fascinació per les filosofies orientals, la protecció de la imaginació infantil, la crítica als costums i a la moral tradicional,... Salinger potser es va quedar sol en el seu temps, potser va passar per trastornat (una mica ho sembla per la idealització que fa de la figura del seu germà petit mort prematurament i la tendència a culpar tot i tothom sublimant la seva mort), tanmateix uns anys més tard (els 64- 65 al campus de Berkeley, el 68 a París, etc...) una generació sencera va agafar aquest programa com a propi. Amb sensibilitats diverses i fenòmens nous es clar (Rock and Roll, drogues mes fortes que l’alcohol i el tabac, estil en el pentinat i el vestir,...). Diguem però de passada que aquesta és la generació que actualment dirigeix les societats actuals. No és estrany doncs que recomanin el llibre als adolescents, perquè és un retrat de la vida interior de l’adolescència d’una generació. El llibre es pot entendre doncs com la prefiguració d’una generació.

La metàfora del vigilant en el camp de sègol fa referència a una visió del protagonista que salva de caure per un precipici a nens que juguen i hi van caient. El protagonista (catcher) va, un a un, salvant aquests nens del seu destí de ser engolits per la societat. Aquesta dimensió de “salvar” les persones per crear una societat alternativa amb els valors del romanticisme, amb la creença amb la bondat natural de l’ésser humà, aquestes ganes de fugir i crear una societat amb unes bases noves, va ser uns anys més tard la il·lusió mobilitzadora de tota una generació que es va anomenar “hippy”. Aquest és el propòsit del llibre: proporcionar consciència, salvar la infantesa, entesa com a autenticitat, però també amb la característica manca de responsabilització pels problemes.

Salinger és un testimoni: Encara que el canvi generacional es va donar uns anys més tard de la publicació del llibre, molt abans, a principis de segle segons Toulmin, ja hi havia el bagatge cultural, científic i ideològic (Darwin, Freud, Einstein,...) per desmuntar el que s’ha denominat la Modernitat en la seva versió tecnocientífica i pragmàtica i els mecanismes socials que portava associada de defensa d’uns status-quo determinats. A principis de segle doncs tot estava apunt, però les dues guerres mundials van fer esperar a que tota una generació estes en disposició d’assumir aquest programa i a procedir al suposat desmuntatge. Les figuracions i ansietats quasi psicòtiques del protagonista es van fer reals en tota una generació, encara que la deriva contracultural ben aviat va ser assimilada per la cultura dominant, allò alternatiu va passar a ser oficial. Diuen que l’assassí de Lennon portava el llibre de Salinger sota el braç.