A l’evangeli que llegim l’endemà de Reis (l’endemà dels regals de Reis, també) va precedit d’un famós fragment d’Isaïas (42, 1-4.6-7) en el que s’anuncia un Regne de Déu ben particular: “els cecs recobraran la vista —diu— els captius sortiran de la presó i —compte— deixaran el calabós els que vivien en la fosca”. A l’evangeli, però, Joan el Baptista adverteix que ell només bateja amb aigua, però que ell —Jesús, que acaba de ser batejat— ho farà amb l’Esperit Sant. Amb aquesta doble lectura sembla que els textos d’aquest diumenge en vulguin dir que, efectivament, el fons i l’aparença (l’esperit i la carn, si voleu) no són el mateix, però també que són indissociables.
Nosaltres mateixos moltes vegades ens excusem dient que “no pateixis, que hi seré en esperit”. Bé, s’agraeix, però no és el mateix. La qüestió és ser-hi. No en fem res, de l’esperit, si ens han convocat a una mudança, a una festa o a consolar algú. O qui té gana o passa set. O a obrir els regals de Reis. S’hi ha de ser. S’ha de resoldre. I així amb tot. No serveix de res “ser” ecologista i no fer absolutament res a la pràctica per evitar el canvi climàtic, per exemple. Se n’és fent les coses, no proclamant-ho. Això ens vindrà a dir Jesús vàries vegades a l’evangeli, amb paràboles i miracles, davant una elit religiosa i política que es limitava a ser molt “espiritual”, elevada, al marge de la gent i dels seus problemes, massa baixos. I és fent les coses, és a dir, a posteriori (després de l’aigua ve l’Esperit, com diu el Baptista) que construïm el Regne (o com en diguem). A risc, esclar, que els que fan les coses són els que tenen més números per equivocar-se.
Hi ha, així, en la primera part del fragment d’Isaïas que llegirem diumenge, una altra important observació. El servent de Déu, diu, “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la”, cosa que agraeixo, perquè (com a molts de vostès, suposo) m’hi sento identificat moles vegades. No sé si tenim tota la fe que podríem tenir, ni si som massa presentables com a cristians, o com a bons ciutadans, o com a bones persones. No sé si som gaire “espirituals” o si comprenem i compartim exactament tot l’aparell doctrinal o institucional de l’Església (o simplement dels llocs on som). Sovint a més, veiem al nostre voltant també molta pobresa espiritual. Isaïas ve a dir que és precisament en aquests subjectes on Déu posa el seu màxim interès: en la pobresa també espiritual (que després Jesús reivindicarà a les benaurances). És en aquest desert on es revela millor, on fa més falta.
A mi, aquest text em va molt bé contra la temptació de considerar els altres, sempre els altres, poc cristians, o poc el que sigui. On hi ha poc ja hi ha molt. I és en el poc on es nota més, el molt. La Guillermina Motta tenia una cançó molt maca que feia: “Digueu-me per què / estant tan avall / sento coses tan altes”. Isaïas li respondria: precisament per estar tan avall.
_______________________
Cançó citada de Guillermina Motta, "Digueu-me per què", interpretada per Carlota Serrahima (veu), amb Gerard Segura a la guitarra i bateria i segona veu de Pol Serrahima, aquí.
Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge) que vaig fer dissabte passat al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.