Així vivim nosaltres

Recordo que, l'any passat, llegint Religió i comunicació, de Lluís Duch (un llibre imprescindible per orientar-te al món d'avui), em van impactar els darrers versos de la VIII elegia de Duino, de Rainer Maria Rilke que els vaig posar al bloc tal qual i que (en traducció de Jaume Medina), diuen això:

Afegeix Duch que "des dels inicis de l'aventura humana, amb vocabularis, imatges i gestualitats molt diversos, molts homes i moltes dones han esdevingut conscients que llur presència en aquest món sempre es trobava acompanyada per la certesa que el viure humà sempre és un incessant acomiadar-se"*. Em van impactar perquè, si alguna sensació tinc en el moment que -desafiant el mite d'Orfeu- miro enrere és justament la de pèrdua. També de guany, és clar, d'esdevenidor (espero), però hi ha coses, o persones, que sé perfectament que mai més no tornaran. D'algunes quasi me n'alegro (Déu no em senti); d'altres me les miro amb la condescendència en què un acostuma a jutjar el seu propi passat; d'altres senzillament les he oblidat o en tinc un record molt feble; d'altres no han mort -potser- i, és clar, finalment hi ha que deixen un buit que comença entre un punt a l'estómac i un altre al pit i no saps on acaba.

Ja ens hi hauríem d'haver acostumat, a les pèrdues, i sabríem el pa que s'hi dóna. Però, de fet, és el que devem aprendre a mesura que madurem precisament 'a cops de pèrdua'. Si tot va bé i vivim anys, mireu quina contradicció, perdrem amics i potser persones molt estimades; perdrem oportunitats; perdrem pèl, agilitat, vista, oïda, virilitat, mobilitat, paciència; perdrem poder adquisitiu; perdrem amics com a amics; perdrem trens, vaixells, llibres, claus, estalvis, memòria. I quan ho haguem perdut tot potser perdem la vida.

I si no en vivim, d'anys? O no vivim els que més o menys esperàvem? Hi perdem el que encara no havíem guanyat, gairebé; o hi perdem de cop el que teníem atresorat, bo i dolent, sense massa temps a fer la tria. Hi perden molt, els altres, que amb aquest buit tan gros queden d'esma. Amb aquest immens esforç de convertir el pes de plom del buit en aire on tot respiri, de convertir la tristesa de l'enyor en anhel, en un anhel semblant del que hem gaudit en aquesta vida que s'ha escolat entre les rodes d'una freda tarda que augura un Nadal molt negre. Amb l'esforç de fer-lo, un dia, tan lluminós, tan fecund, que ni els incessants comiats, ni la mort, ja no puguin aturar-lo.

_______________________