La tisorada és interessada

Segons Artur Mas, la majoria silenciosa que el 22 de maig va fer que CiU guanyés les eleccions municipals ha ratificat a les urnes la política de retallades socials promoguda pel Govern de la Generalitat. I segons José Luis Rodríguez Zapatero, és aquesta política de retallades en drets socials i laborals imposada fa un any pel Govern espanyol en resposta a una crisi econòmica que va ser negada, primer, i menystinguda, després, la que ha causat l’estrepitosa derrota electoral dels socialistes.

Paradoxalment, Zapatero ja ha deixat clar –en sintonia amb un liberal nacionalista com Mas i amb el suport públic d’un socialdemòcrata històric com Felipe González– que la política de retallades ha de continuar per evitar el risc de fallida financera o bancarrota pública que té enganxats països com Grècia, Portugal o Irlanda. Així ho imposa el diktat dels poders econòmics i dels lobbies polítics europeus i internacionals (Angela Merkel, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional...) que actuen al servei dels mercats. Un eufemisme, el dels mercats, molt en boga per referir-se al capital especulatiu i financer i, en definitiva, al sistema capitalista, versió neoliberal.

Així doncs, no hi ha res a fer? La tisorada en drets socials i laborals va a missa, peti qui peti? No ho creu així la immensa minoria sorollosa de persones indignades que, enfront de la majoria silenciosa –un concepte franquista, per cert–, ha sortit al carrer a ocupar les places de ciutats i barris per fer sentir la seva veu en contra del sistema polític i econòmic. És aviat per aventurar en què cristal·litzarà el magma assembleari del moviment dels indignats, nascut el 15 de maig, i per veure com s’articularà (o no) amb l’esquerra social, sindical i política que, a Barcelona, també va sortir massivament al carrer contra les retallades, el 14 de maig.

Però el que sí que deixa clar aquesta immensa minoria sorollosa –i així ho han posat de manifest en xerrades a la plaça de Catalunya veus autoritzades com les de l’economista Arcadi Oliveres i el sociòleg Quim Sempere– és que la retallada de l’Estat del Benestar no és ineludible. Que se li pot plantar cara sense que això signifiqui anar més enllà (tot i que convindria) d’una revolució que es limiti a refundar el capitalisme, tal i com va prometre Nicolas Sarkozy fa un parell d’anys. I, en tot cas, la immensa minoria també comença a tenir clar que el que cal plantejar-se seriosament no són retallades socials, sinó polítiques de decreixement en benefici de la sostenibilitat, la solidaritat i l’equitat social i mediambiental.

Defensar i ampliar un Estat del Benestar (i una democràcia) que a Catalunya i Espanya, per raons històriques, no arriba encara als mínims dels països europeus més desenvolupats no és sinònim de dispendi públic. I ha de ser compatible amb plantejar polítiques serioses de decreixement. Ara bé, tot això apunta cap a un canvi radical de sistema polític, social, econòmic i fiscal, i això és precisament el que no volen els mercats ni els seus agents. Al capitalisme el que li va bé són les retallades socials imposades indiscriminadament per governs socialdemòcrates i liberals, tant se val. Perquè trenquen les xarxes de solidaritat i defensa col·lectiva i pública que la classe obrera va anar guanyant progressivament durant gairebé dos segles de lluita. I perquè desregulen i desmantellen serveis públics susceptibles de ser privatitzats i esdevenir un negoci especulatiu més. En definitiva, que les retallades no són cap plaga divina, sinó mesures interessades per afavorir uns quants (pocs) en detriment d’una majoria. El que cal, doncs, és que aquesta majoria deixi de ser silenciosa (o silenciada) i prengui consciència de la indignació que ja expressa una immensa minoria.

Marc Andreu és periodista i historiador