Identitari = nazi. Nazis ni al Clot ni enlloc

(Laia Serra) Us en recordeu de les recitadíssimes paraules atribuïdes a Bertolt Brecht: “Primer es van endur els... però no em va importar”? Doncs traiem-les de l’armari. Traiem-les perquè primer el Le Pen i el seu Front Nacional francès, semblava a la dècada dels 70 i 80 que no arribaria enlloc, fins que el 2002 ja ens va començar a posar la por al cos. Traiem-les perquè a Holanda, el 2010, el partit xenòfob (“Partit per la Llibertat”) ajudava a formar govern. Traiem-les perquè a Grècia, Alba Daurada han tret 21 representants, amb un logotip que recorda descaradament la creu gammada i amb un programa electoral on, entre diferents propostes ben imaginatives, hi ha la de posar explosius a les fronteres. I traiem-les, perquè, seguint les paraules de Brecht, compte que no sigui massa tard: ja els tenim obertament al Clot.

Menteixo. Obertament no, ara es fan dir identitaris, no nazis. El casal que han obert al Clot es va anomenar inicialment “Centro social Militia” i van convidar-hi destacats feixistes per inaugurar-lo al mes de gener. Davant el rebuig que hi va haver, li han canviat el nom, ara es diuen Casal Tramuntana i estan alcarrer Independència 333 (tota una ironia). I heu llegit bé, és vesteix de centre social. Sí, senyor, com les bones èpoques de creixement nazista, amb les Forces d’Assalt que permetien apropar-se a la gent i anar estenent una ideologia que no cal que expliquem què va desencadenar. I com que sabem qui són i què és, potser cal que ho diguem en veu alta: identitari=nazi. La llibertat d’expressió no ho justifica tot. Jo no vull gent patrullant pel meu barri atemorint i amenaçant a tothom que no pensi com ells, no vull enganxines amb esvàstiques al meu barri, no vull gent que fa programes de solidaritat amb grups que van fomentar la neteja ètnica a Kosovo (busqueu la paraula “txètnik”), no vull gent que té contactes internacionals amb grups com Casa Pound. Fets que, des que el “casal social” s’ha instal·lat al barri, ja estan passant.

Davant d’això què podem fer?

Primer, no quedar-nos callats. La indiferència ens portarà a la por i la por és la nostra pitjor enemiga, perquè demostra que ja ens han vençut.

Segon, deslegitimar el seu discurs. Ni “peròs”, ni “mitges tintes”. Són nazis, són racistes, són homòfobs, són autoritaris, són violents, i aquí no hi ha “peròs” ni “mitges tintes” que valguin.

Tercer, dedicat a aquelles persones de dretes i no tant dretes, que pensen que si absorbeixen part del discurs, si el maquillen una mica, doncs es quedaran el seu vot i així els d’exterma dreta no creixeran. Això és fals. Si comences a dir: “ jo no sóc racista però...”, “és veritat que no tot s’hi val, i...” estàs justificant part del seu discurs i els engrandeixes. I quan creixin més què farem? agafar una mica més el seu discurs? fins quant? fins a legitimar el seu discurs? fins a portar-los al poder?

I a partir d’aquí, quarta opció.

Quart. Superem el discurs de que tothom és igual, tots els partits són iguals, això s’enfonsa, no hi ha res a fer... Jo no sóc igual, ni penso que tothom ni tots els partits siguin iguals, ni que tothom es mogui per interessos econòmics. I no és només que no ho penso, és que la humanitat ho ha demostrat al llarg de la seva història. Mirem els moviments populars, els moviments ciutadans, la defensa dels drets humans. I a qui no trobi moviments inspiradors, situacions d’ànims, forces per tirar endavant, li recomano tancar les orelles i els ulls a les notícies, posar-se música animosa, i pensar en allò que vol ser. Jo vull intentar retreure’m el mínim de coses, per tant, no ho deixaré passar. La meva pregunta, mirant-te als ulls és: i tu? I la veritat, si no et poses en marxa, en allò més petit que tu creguis que pots fer, encara que pensis que és insignificant, doncs no et queixis, que em distreus; i records al Bertolt Brecht.

Primer es van endur als negres,

però com que jo no era negre, no em va importar.

Després es van endur els jueus,

però com que jo no era jueu, tampoc no em va importar.

Després es van endur els comunistes,

però com que jo no era comunista, tampoc no em va importar.

Després es van endur els obrers,

però com que jo no era obrer, tampoc no em va importar.

Més tard es van endur els intel·lectuals,

però jo no era intel·lectual i tampoc no em va importar.

Després van seguir amb els capellans,

però com que jo no era capellà, tampoc no em va importar.

Ara se m’emporten a mi, però ja és massa tard.

Més informació a http://unitatcontraelfeixisme.org/

Laia Serra és doctora en Ciències Polítiques