El finançament de l’Església Catòlica a Espanya, les aportacions de l’Estat

En els anys 70 del darrer segle, la diòcesi de Barcelona establí el Fons Comú Diocesà. La filosofia que inspirà la creació d’aquest Fons era que hi hagués transparència en l’economia de l’Església diocesana; facilités la comunió de béns entre les comunitats, així les parròquies amb més ingressos ajudessin al manteniment en les comunitats més pobres; i assegurar un sou digne i igual a tots els sacerdots diocesans. El Fons Comú Diocesà, amb algunes limitacions, va ser un pas endavant i important en l’administració dels diners diocesans. Un dels desigs en els promotors del Fons Comú Diocesà, era que fos una eina útil per arribar a l’anhelat autofinançament eclesial, i d’aquesta manera no haver de dependre de les aportacions estatals. Malgrat les bones intencions dels promotors del Fons Comú Diocesà, en aquests moments encara no s ‘ha arribat a la desitjada independència econòmica de l’Estat. Les diòcesis espanyoles, i també les catalanes, depenen, en part, de les aportacions estatals.

Aquesta situació de dependència genera un malestar en diversos sectors de la societat, i també per part d’alguns grups creients. De forma cíclica sorgeixen algunes campanyes en contra de l’ajuda estatal a l’Església Catòlica. Aquestes campanyes són organitzades per col·lectius diversos. Algunes des de grups en pro de la laïcitat de l’Estat: per a aquests col·lectius, l’Estat és laic i les religions són un assumpte privat, i són els membres de les diverses confessions els qui han de mantenir les institucions religioses; altres campanyes sorgeixen des de l’interior de la mateixa Església, desitjosos de trencar tot lligam amb l’Estat, i en especial amb els governs de torn, ja que això impedeix aparèixer com una Església lliure i independent dels governs.

Sense fer-ne una exposició exhaustiva, exposaré algunes consideracions que cal tenir present per fer-ne una valoració objectiva.

L’article 16 de la constitució espanyola de 1978 estableix que els poders públics: “mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones”. El gener de 1979, se signà un acord entre la Santa Seu i l’Estat Espanyol (acord de rang de Tractat Internacional, aprovat pel Parlament Espanyol l’octubre de 1979) on s’estableix: “El Estado se compromete a colaborar con la Iglesia Católica en la consecución de su adecuado sostenimento económico, con respeto absoluto del principio de libertad religiosa” (art. 11).

Fruit d’aquell acord, es globalitzava en una única quantitat les distintes ajudes que fins aquell moment rebia l’Església, i s’establia un període de tres anys per implantar el sistema d’assignació tributària (la famosa creueta). Desprès hi va haver tot un seguit de negociacions i canvis en la legislació, fins a arribar als pressupostos del 2007, en què s’estableix que el coeficient d’assignació tributària a l’Església serà del 0’7%, i l’Estat no aportarà cap altra quantitat. Cal recordar que a partir del 2006, i d’acord amb la normativa de la Comissió Europea, l’Església deixà d’estar exempta de pagar l’IVA.

A més d’aquesta aportació directa, existeixen altres ajudes indirectes, com pot ser un règim fiscal propi per a l’Església, règim de què gaudeixen altres institucions no lucratives, que estan regulades per la llei del mecenatge de l’any 2002. I les deduccions per a la renda que reben els donatius a entitats no lucratives, en les quals també hi és inclosa l’Església.

Tot i que és molt important la quantitat aportada per l’Estat, aquest cobreix tan sols un 20% de les despeses ordinàries de l’Església. Despeses generades per pagar la seguretat social del clergat, nòmines, etc. L’altre 80% és cobert per donatius, ingressos propis de l’Església, rendiments del patrimoni eclesiàstic etc.

Cal dissipar una confusió, que molt sovint es troba en els escrits que demanen la supressió a l’Església de l’ajuda econòmica de l’Estat. Confusió originada perquè posen en un mateix sac les quantitats que l’Església rep per la seva organització i la que reben institucions vinculades a l’Església, com poden ser escoles concertades, hospitals, Càritas, asils, entitats que treballen en el quart món i un llarg etc. Aquestes ajudes no són cap privilegi per a l’Església i necessiten els mateixos requisits per obtenir-los que qualsevol entitat no confessional i que tingui uns objectius semblants. I sense menystenir cap entitat, cal dir que en moltes institucions eclesials, especialment les que treballen en el camp del més desafavorits, amb menys pressupost poden oferir més serveis, ja que compten amb un estalvi gran en el pressupost de personal, gràcies al voluntariat. Això es fa molt evident si comparem una entitat privada concebuda com un legítim negoci, amb entitats sense afany de lucre, com són la majoria de titularitat eclesial.

Capítol a part, són les subvencions que rep l’Església per la conservació del seu patrimoni arquitectònic o artístic. Aquest patrimoni, si bé la titular és l’Església, en gaudeix tothom i molt sovint és la principal atracció turística de molts pobles i ciutats, i forma part de la història comuna.

També hi trobo a faltar en els manifestos en contra, que hi hagi algun estudi comparatiu de les ajudes que rep l’Església espanyola de l’Estat, i les ajudes que es reben en altres països europeus. En tots els països d’Europa, l’Església rep aportacions directes o indirectes de l’Estat. Bé sigui per via directa, o bé sigui per deduccions fiscals, desgravacions dels donatius, o com en el cas de França, que moltes vegades es posa com a exemple d’Estat laic, en el manteniment de tots els centres de culte construïts abans del 1905, ja que són de propietat estatal.

Personalment crec que l’Església, a casa nostra, no pot deixar de conscienciar a tots els creients per arribar a l’autofinançament. I hauria d’eradicar algunes praxis de captació de fons, com pot ser la de buscar espònsors, entre les grans fortunes o grans empreses, per actes extraordinaris, com va ser la Jornada Mundial de la Joventut del passat estiu.

I en tot cas, totes les ajudes que rebi l’Església, haurien de ser homologables a les que reben altres confessions religioses amb presència significativa en el país. Això no està renyit que institucions eclesials rebin subvencions, no per ser confessionals, sinó per la missió que realitzen.

Josep M. Jubany és delegat diocesà de Pastoral Social i rector de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona