L'austeritat com a valor

Ara es torna a fer servir normalment la paraula austeritat. Semblava proscrita, probablement per un mal entès estat del benestar que no tenia en compte que perquè un sistema social sigui just ha de ser comptablement sostenible. O sia, que no ha de ser malbaratador. Potser no està bé dir-ho, però a mi em reconforta veure que teníem raó els que sempre hem cregut que l’orgia del benestar era un pecat social que caldria redimir algun dia o altre.

La mala premsa del mot tenia algun origen en la llunyana economia de postguerra viscuda pels pares i els avis. Un temps que no havia de tornar, i per tant un mot que no caldria recuperar. Si per cas es parlava eufemísticament d’ajustar el cinturó quan venien temps de vaques magres i calia una certa contenció temporal. Deixant clara però la diferencia amb d’altres connotacions més afranciscanades o directament ermitanes, gens de moda, que s’associaven al conservadorisme catòlic.

L’esquerra socialdemòcrata ha menystingut l’austeritat com a valor. Ha enfocat ingènuament la disputa de plusvàlues i la redistribució de la riquesa sense denunciar el malbaratament. En poques paraules, hem cregut que la justícia consistia a elevar el nivell de vida dels treballadors perquè tots fóssim rics. Les desigualtats, que si bé s’atenuaren amb el creixement de les classes mitjanes, es perpetuaren i s’incrementaren en relació a les classes marginals i sobretot a les poblacions de països poc desenvolupats, augmentat la injustícia global.

La pobresa no té res a veure amb l’austeritat. Ser auster vol dir voler viure amb menys, només amb allò que cal, i prou. Aquest valor tan evangèlic pot estar ara obrint els ulls a les esquerres gràcies a la lliçó de realisme de l’actual “crisi del deute” com l’anomena l’economista Josep Oliver. Tenim un deute per retornar que comporta renúncies i obliga a decréixer en l’estil de vida. Serà que l’Evangeli sempre té alguna cosa a dir i una esperança per oferir quan s’ensorren les ideologies. Salva Clarós