A l’estiu la ment s’aquieta i la feina s’alenteix. No ve de gust dur a terme grans projectes i menys elaborar pensaments d’envergadura. Les trucades s’espaien, els correus electrònics es fonen en el blanc de la pantalla i mica en mica entrem en un paisatge desert on funcionem segons el ritme solar. És temps de despullament, d’espolsar rutines, d’airejar pensaments i de remullar neguits. És temps de silenci i de quietud, de converses a la fresca i de contemplació.
M'agrada passejar pels carrers solitaris i embadalir-me davant dels vells edificis. Sobretot al pic de l'estiu, quan la calor els obliga a treure's de sobre les cortines i a mostrar, impúdics, les interioritats. M'agraden els carrers tranquils, on amb prou feines circula algun vehicle, i on la gent es coneix i la fa petar enmig de la vorera. Sembla que el temps s'hi hagi aturat. Són cases de poques plantes, algunes amb la data a la façana, una gran portalada, i les persianes verdes —com pestanyes postisses— que pengen indolents.
El balcó està ocupat per diferents andròmines, arrenglerades i en perfecta harmonia: cadires de vímet, bicicletes, plantes atapeïdes de flors i gàbies amb caderneres. Cap al tard, es veuen alguns homes, amb samarreta de tirants, prenent la fresca amb les cames eixarrancades i els braços deixats anar damunt la panxa; o asseguts d'esquena al carrer, mentre miren la televisió. Poques vegades s'hi veu cap dona, perquè és l'hora de fer el sopar, però si n'hi ha, parlen amb la veïna d'un balcó a l'altre. Havent sopat, s'hi veuen més parelles i alguna criatura entremaliada que li costa agafar el son.
Els qui no tenen ni casa, ni balcó, ni persianes, ni tele, s’asseuen en els bancs de les places, o en les escales de les esglésies o s’ajeuen sobre els pedrissos, envoltats d’una brutícia apelagosa que a l’estiu s’ensenyoreix de la ciutat, malgrat els serveis de neteja. S’ajunten amb els joves que fan vida al carrer, amb els vells que no tenen aire condicionat a casa seva —ni companyia—, amb els qui estiuegen a les terrasses dels bars, i amb els nens que ja han tornat de colònies. La litrona, la roba bruta, els ulls enterbolits i la mirada desvagada, els identifiquen, malgrat ells. Senten desig que algú els digui alguna cosa, o que ningú no els digui res; de passar desapercebuts, en companyia. De sentir que el temps s’ha aturat en algun balcó, mentre, amb samarreta i les cames eixarrancades, esperen que la dona els cridi per sopar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.