L’estiu ens fa ser conscients de la impermanència. De vegades retornem als llocs d’estiueig i després d’anys d’absència ens adonem de les marques inevitables del pas de temps. La decrepitud creix al mateix ritme que l’heura i, com ella, aixeca teulades, esquerda parets i humiteja racons. Només el paisatge es manté incòlume, potser perquè, sense adonar-nos-en, es renova contínuament.
L’estiu és temps de nostàlgies, de records que s’enganxen a la pell com els garrafons. L’estiu és temps de tenir temps, de mastegar records, de reviure’ls sota la fresca d’un arbre; és temps de llargues sobretaules i de encara més llargues migdiades; de converses transcendents sota els estels, a la fresca de la terrassa. És temps de gaudir de “fer el que s’està fent” sense complicar-nos massa, però anant a fons, com sempre. És temps d’aturar el feinejar per dedicar-nos només a experimentar el que vol dir “estar present”.
Mentre escric aquestes ratlles, una companya inevitable d’estiu, la mosca, em sobrevola i es llença en picat sobre les ulleres. Em recordo menuda, enfilant escales amunt la torre d’estiueig, cap a les habitacions de les minyones. En una d’elles hi havia mals endreços i cada estiu hi trobàvem centenars de mosques mortes que encatifaven el terra fent una massa espessa i craquejant. L’altra, era la de les minyones. Un altre món, fet de novios que anaven a la mili, de mares abandonades, de pares morts a la División Azul, enmig dels freds de la Sibèria; de maletes de fusta; de misèria i de patiment. De senzillesa. Damunt d’aquells llits de cobrellits immaculats vaig aprendre un munt de coses que ningú no m’explicaria mai. L’habitació de les minyones feia olor de colònia barata, de midó, de suor i de tendresa. Com Rosa Regàs, en el seu llibre Luna lunera, reconec que més d’un cop les minyones em van salvar la vida.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.