Apropiació o despreniment

“Els qui estimen la pròpia vida, la perden” (Jn 12, 25)

El qui s’apropia de la seva vida, i de la dels altres, la perd. De manera semblant, el qui s’apropia de la Bonanova de l’Evangeli, la perd. Perquè, en definitiva, la nostra vida no és nostra, com la Bonanova de l’Evangeli no ens pertany sinó que ens ha estat donada per a ser viscuda i donar vida.

Aquest deu ser un dels reptes que representa el fet de viure la fe al segle XXI en la nostra societat. Viure la fe en una societat que necessita saber, determinar i establir el que és de cadascú, el que pertany a cada persona i defensar-ho com una mera propietat material.

Sentir-se propietaris de la Bonanova de l’Evangeli, enlloc de fer-ne vida per a un mateix i per als altres, no deu fer sinó minvar i ser contraris al testimoni que es vol transmetre.  

La Quaresma, camí de conversió, son dies privilegiats per desprendre’s de tot el que impedeix o és sobrer en el camí vers Déu. Son dies no per apropiar-se de res sinó per saber-se desprendre del que no ens és font de vida o del que ens allunya de Déu.

Quan la persona es desprèn del que li és accessori accedeix a la seva interioritat, i, si hi troba Déu, se sent cridat a iniciar el camí de la seva recerca. En aquesta recerca les qüestions personals son les mateixes als 10, 20, 50, 80 o 90 anys de vida, encara que els moments vitals i la formulació de les mateixes sigui diferent. Algunes qüestions podrien ser: Qui soc jo? Què vol Déu de mi? De quina manera puc viure estimant més i millor?

D’aquesta manera, el camí de la fe, que és nou i diferent per a cada cristià, és a la vegada el mateix que han fet els que ens han precedit i el mateix que faran els que ens succeiran. Perquè la nostra vida no és nostra i perquè només pel Baptisme hem esdevingut cristians.

Fa milers d’anys que ho canten els salms, que sense Déu no podem res:

“Si el Senyor no construeix la casa,

és inútil l’afany dels constructors.

Si el Senyor no guarda la ciutat,

és inútil que vigilin els guardes.”

(Salm 127)

Caldria saber-nos guardes i constructors de la pròpia vida i de la dels altres. Sabent-nos, sempre, però, cridats a l’esperança, que existeix per a tots i que cal saber donar a conèixer a tothom.