Tolerància 0

Des de les primeries de l’Església, quan només es tractava de petites comunitats domèstiques, es va barrejar el blat i el jull. Potser va ser per això que Jesús ja ens ho va advertir. “Deixeu-ho, que creixin junts...”, ja farà Déu el judici i la tria. I, així, fins ara.

És el motiu més gran de patiment que tenim en aquest moment els que estimem l’Església, amb totes les seves i les nostres culpes i malifetes, totes les meravelles d’amor i de justícia, i totes les “bestieses” que s’han comès al llarg dels segles en la seva trajectòria.

No puc deixar d’entendre les paraules airades i feixugues que surten de la boca de molts homes i dones que han sofert per causa dels pederastes que, aprofitant-se de la “superioritat” que dona el ministeri, feien un mal irreparable en nois i noies que encara pateixen les cicatrius que una experiència així deixa en l’ànima.

Sé que una de les coses que no perdonen és el silenci amb el qual s'han amagat aquests fets, l'aparent indolència i tardança a denunciar, o almenys “allunyar del tot” els culpables. Però també s’ha de tenir en compte judicar els fets del passat amb la mentalitat actual. Els anys viscuts et fan veure amb més benvolença esdeveniments antics, inversemblants pel moment actual. I, sense cap mena d’excusa per uns fets tan indefensables i monstruosos, tinc una mica de comprensió envers aquells “superiors” o responsables de la comunitat cristiana – sigui la que sigui- quan amagaven el fet per “no danyar la imatge” de l’Església, sense adonar-se que encara era pitjor el remei que la malaltia: allunyar al culpable d’un lloc sense posar el remei, era abocar-lo a una nova oportunitat de fer el mal. En aquest aspecte, les primeres comunitats ho tenien més clar: bé que van castigar de seguida al matrimoni fraudulent d’Ananies i Safira, van reprendre públicament a Simó, el mag i van denunciar les injustícies que sovint es donaven en algunes de les reunions domèstiques...

A mi, com a tots els de la meva edat- m’ha tocat viure una època en la qual se li donava més importància a l’Església que a l’Evangeli i a Jesús... Almenys en les seves formes externes i normativa moralista. Aquell nacionalcatolicisme en el qual van intentar formar-me a mi i les meves coetànies i del que ens hem alliberat a Déu gràcies, ha fet molts estralls. I la conseqüència la veiem sovint en l'aparent creença actual. I va ser per “defensar” aquella Església invulnerable pel que es van silenciar impunement aquests mals terribles que han ferit tants nens, joves i dones... deixant de banda la manca de formació de les seminaristes, els religiosos i les religioses en matèria d'afectivitat, genialitat, sexe i amor.

Un escriptor, que ens pot semblar allunyat de les meves reflexions, Antonio Gala, té en una novel·la amb una impressionant anàlisi interior dels desitjos, anhels, necessitats físiques i psíquiques que tots tenim, en un context que ell anomena “las afueras de Dios”. Es tracta d’una anàlisi de la relació amb Déu i les necessitats de l’ésser humà. Una bona formació en aquest aspecte hauria evitat tantes malifetes...

I ara anem a un vessant que no podem oblidar sense negar l’altre: la immensa quantitat d’amor, amor autèntic, que es dona en l’Església a conseqüència de l’Amor amb majúscules que ens ha captivat a tantes persones i que, sense anul·lar les necessitats humanes que porten a l’amor o a l’aberració, ens fa felices amb la donació desinteressada, el patiment compartit, l’acompanyament en la solitud, el guariment en la malaltia i el lliurament als exclosos.

Quan m’avergonyeixo d’aquests fets terribles que avui surten a la llum i deixen tan malament a la nostra església, penso també en el “cor ple de noms” que Casaldàliga va ensenyar a Déu en el seu judici, en la quantitat de moribunds que van sentir que la mà d’una velleta vestida de blanc amb ratlles blaves l’acaronava el cos i l’ànima, el Bisbe que –convertit als pobres i a la justícia social- cau damunt l’altar ferit de mort per defensar els oprimits, el capellà aparentment descuidat i heterodoxa que va protegir tants infants i estimar tants presoners, l’economista que s’encaparra a canviar moltes mentalitats cap a un món més just, o aquella monja de la Caritat allà a la Barceloneta de casa nostra que acompanya en la seva mort de la SIDA un gran nombre de malalts joves, sense judicar-los, només estimant-los...

I, us ben asseguro, tots els que volem seguir aquests passos i estimar, abraçar, comprendre els més pobres i marginats, els oblidats i oprimits, som i serem una altra part de l’Església pecadora i santa, vulnerable i vulnerada, odiada i estimada.