Com ens entenen els infants!

Una aula plena de nens i nenes d'uns dotze anys. I dic plena perquè s’han ajuntat dues classes: uns estan als pupitres i d’altres asseguts en una mena d’escales, àgora li diuen ells. Allà es col·loquen per les “classes magistrals” en el nou sistema de treball personal o en grup, amb les orientacions dels professors que promouen la investigació des dels alumnes de primària.

Estan fent un treball en el curs sobre “Els invisibles”. I els educadors volen que sentin parlar de “primera mà” sobre els sense sostre de la nostra ciutat, que sovint passen desapercebuts, o no els volem fer visibles, ignorant-los.

Des del primer moment, un silenci actiu, que em crida l’atenció, em rep i m’invita a parlar sense por a no ser acceptada o atesa, per la meva edat avançada. Això fa que em senti tan a gust, que les meves paraules i els meus gestos brollin de l'experiència amb una riquesa que va més enllà de la lingüística, l'oratòria o la saviesa.

Els parlo de la meva trajectòria que m’ha dut a ser anomenada per la gent “la monja del carrer” i a sentir-me feliç de ser-ho i de viure diàriament experiències que m’esperonen a viure al costat dels més desfavorits, amb un goig i una tendresa que és un regal de Déu. Les seves cares, les seves mirades, la seva atenció desbordant m’ajuda a parlar des de les experiències viscudes, amb un vocabulari entenedor per a la seva edat, però sense amagar la realitat més crua que ells escolten i accepten sense les típiques rialles que a vegades provoca allò que entra en un món prohibit o desqualificat. Una atenció que ben aviat es posa de manifest quan arriba el moment del diàleg i de les preguntes.

No sé si en aquella àgora de Plató es donaria una conversa com la que vaig tenir ahir amb nens i nenes de dotze anys. Les seves preguntes anaven a la profunditat del lliurament als pobres, traspuaven sentit de justícia i misericòrdia envers els exclosos. I fins i tot, anaven al fons del meu lliurament: “Com vas començar a sentir el desig d’ajudar als més necessitats?” “No has sentit mai el rebuig dels marginats?”, “T’has sentit fracassada alguna vegada”? “Has tingut disgustos grans amb ells o no has pogut ajudar a alguns?”

Preguntes que em donaven peu per a poder parlar de la llibertat humana, per una banda, i sobre el fet de no judicar mai, coneixent les condicions de vida d’algunes persones que no havíem tingut en la seva infantesa les oportunitats que tant jo com ells havíem tingut.

I quan les explicacions les vaig adreçar al fons de la meva realitat personal i la relació amb Déu, consagrada a Ell des de la meva joventut, és quan les seves preguntes em van deixar bocabadada. “Com és la teva relació amb Déu?” “Si tu no haguessis conegut i estimat així a Jesús actuàries igual que ho has fet?”

En acabar la xerrada s’acostaven encara a mi amb aquella senzillesa d’una edat meravellosa entre la infantesa i l’adolescència i amb la riquesa de començar a abocar-se a la vida sense embús, però al mateix temps privats encara de la problemàtica en la qual sovint estan abocats en la perillosa edat de l’adolescència.

De totes maneres, endinsar-se a aquesta edat tan temuda amb un bagatge formatiu com el d’aquests nois, no deixa de ser un avantatge que tant de bo arribés a tots els infants. Quina importància té una bona educació en valors!

Les seves abraçades, els selfies col·lectius, les paraules d’agraïment, em van acompanyar fins a la sortida. I, ho confesso, em van deixar el cor ple de joia.