El simbolisme del pessebre

MARC OLIVERAS Abans del naixement de Jesús, Isaïes ja va profetitzar que una dona verge donaria a llum un nen a qui s’anomenaria Emmanuel, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquesta és una de les primeres expressions de la importància i del significatiu valor que rep el naixement de Jesús en el cristianisme. Els àngels ho celebraran amb la invocació: “glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor”.

Els Evangelis de Mateu i Lluc són els únics Evangelis canònics que descriuen la nativitat de Jesús, però també trobem altres descripcions en els Evangelis apòcrifs. Amb tot, els principals elements que formen part de la representació de la nativitat són: el nen Jesús, la Verge Maria, Sant Josep, un bou o una vaca, un ase, els tres mags o savis d’orient, l’estel, un àngel i els pastors.

Els orígens històrics de la representació figurada de la nativitat es poden remuntar als primers segles del cristianisme, com ho demostren les troballes en antigues catacumbes romanes; i pel que fa a les seves escenificacions (pessebres vivents), la Carta Apostòlica Admirabile Signum del papa Francesc proposa la primera meitat del s. XIII, però, si relacionem aquestes activitats amb el teatre dels misteris, de ben segur també ens podrien remuntar a molt més abans.

Acostumem a anomenar la nativitat de Jesús de dues maneres: pessebre o betlem. El primer terme es desprèn del “bou, l’ase i els pastors”, ja que un “pessebre” és un estable o una menjadora on s’hi acullen elements de simbolisme animal. El segon terme, betlem, fa referència al poble on Miquees va profetitzar que naixeria Jesús. I es reconeix que el topònim Betlem presenta diverses etimologies: “casa del pa”, “casa del menjar”, “casa de la carn” o “casa de Lahmu” (antiga divinitat mesopotàmica); en qualsevol cas, el que crida l’atenció és que totes les propostes etimològiques convergeixen a donar a Betlem un sentit de nutrició i fertilitat.

Com diu Agustí d’Hipona: ”nascut (Jesús) en un pessebre, es va convertir amb aliment per nosaltres”; clara al·lusió a l’Eucaristia i al seu caràcter immanent, tal com també recorda l’Evangeli de Joan: “jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món”.

Els estels del pessebre

L’estel del pessebre fa referència al signe que van seguir els tres mags o savis d’orient per trobar i confirmar al Messies esperat. Aquest estel es confon amb l’àngel, que també serveix de guia als pastors. Recordem que, en grec, la principal accepció de la paraula àngel (angelos) és la de “missatger”.

Dins de la constel·lació de Cranc trobem una petita nebulosa o cúmul d’estels que la tradició grega anomenava “el pessebre”. Arat de Solos (s. III aC) ja la menciona als seus Fenòmens. Dins d’aquest cúmul destaquen dos estels (gamma i delta de Cranc) que s’identificaven amb dos ases, precisament aquells que, segons els relats mitològics, van ser la muntura de Dionís durant la cèlebre titanomàquia. Com a reconeixement del seu valor, Zeus els va catasteritzar, és a dir, els va convertir en estels.

Segons la mitologia hindú, aquest mateix cúmul d’estels s’identifica amb l’asterisme (nakshatra) anomenat Pushya, representat amb les “mamelles d’una vaca” i al que la tradició astrològica atribueix els valors de nutrició i fertilitat.

Dins d’una cova

Justí de Nablus, dit Màrtir (s. II), és un dels primers testimonis que indica que el pessebre on va néixer Jesús es trobava dins d’una cova. S’han recollit molts més testimonis, entre ells, varis Evangelis apòcrifs.

El símbol de la cova se sol presentar tradicionalment com a complementari de la muntanya. La cova es troba dins de la muntanya, o sigui, a l’interior de la terra. Així doncs, Jesús reuneix els dos símbols: neix en una cova i mort en una muntanya (Gòlgota, als afores de Jerusalem). Curiosament en les dues ocasions Jesús es descriu rodejat de dues figures: el bou i l’ase dins la cova i els dos lladres a la muntanya.

El naixement en una cova també es pot trobar en diversos mites, particularment en el de Mitra, d’origen oriental però fortament arrelat arreu de l’imperi romà abans del cristianisme. Mitra es caracteritzava pel seu paper de mediador entre els déus i els homes, i estava estretament relacionat amb la pluja i la llum. Les representacions de Mitra també el mostren rodejat d’una sèrie d’animals prou significatius, especialment un bou al qual sacrifica amb una daga i amb qui sovint s’assimila. Aquest sacrifici tenia un reconegut valor cosmogònic.

Es reconeix també que el mite de Mitra, igual que altres mites com el d’Osiris a l’Antic Egipte, expressaven el valor del sacrifici com a ritus regenerador i salvador, estretament relacionat amb la resurrecció. És difícil no pensar en el simbolisme de la sembra i la llavor dins dels misteris d’Eleusis a l’Antiga Grècia o en les paraules de l’Evangeli de Joan: “si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit”. Com demostra l’etimologia grega de la paraula cova (krypte), aquesta pot ser vista com una sepultura o lloc de mort.

El simbolisme de la cova també ha estat relacionat, per la seva representació com un triangle equilàter amb el vèrtex invertit, amb un graal o copa i amb el cor. El cor es troba dins de la persona de manera anàloga a com es troba el tabernacle (mishkan) o santuari dins del temple de Jerusalem, on precisament resideix la Shekina, que és, segons la Càbala, “la llum del Messies”. En un context espacial, és la cova, com una matriu, niu o ou, la que acull el germen de la vida.

El solstici d’hivern

En un context temporal, és evidentment en els orígens on trobem els mateixos atributs seminals de llum i vida, tal com demostren, per exemple, l’inici del Gènesi i l’Evangeli de Joan. Tanmateix, aquests dos llibres també mencionen un tercer atribut primordial: el verb o paraula. La gènesi és fruit de la paraula de Déu (va-yomer Elohim) i Jesús, com a Verb, és la primera creació (en arche en ho Logos). Aquest ternari queda resumit en la fórmula litúrgica llatina Verbum Lux et Vita.

Les diferents tradicions eclesiàstiques situen la nativitat de Jesús a finals de desembre o inicis de gener. Tot i la seva variació, aquestes dates apunten a un mateix fenomen astronòmic que és el solstici d’hivern: la nit més llarga de l’any o el moment del curs solar on acaba un cicle anual i en comença un altre de nou. Igual que la cova, el solstici d’hivern expressa, en el context temporal, una mort i una resurrecció. Aquest mateix simbolisme es troba també en la festivitat druida del New Hail.

El cicle solar anual té el seu homòleg en el cicle solar diari, on el solstici d’hivern es correspon amb la mitjanit, que és el moment on el sol inicia el nou dia. Curiosament, la tradició també diu que Jesús va néixer a mitjanit i això ens portaria a parlar del simbolisme de la Missa del Gall o del Cant de la Sibil·la.

Marc Oliveras, professor associat (Secció d'Estudis Àrabs i Islàmics)