El papa Francesc accelera

Ja em perdonaran perquè diré el contrari que hagués dit just abans de l’estiu. La salut del papa Francesc posava sobre la taula si l’etapa de reforma s’havia acabat i una renúncia per motius de salut obrien un conclave de resultat sempre incert. Doncs no. Certament estem a l’etapa final, encara que siguin per uns anys. Però en poques setmanes el papa Francesc ha donat senyals suficients per veure que el seu pontificat s’accelera.

El balanç dels deu anys del papa Francesc d’aquest març se situava en si es veia el got mig ple o mig buit. Ningú negava que el papa Francesc ha canviat coses, sobretot hàbits o costums que construeixen actituds i maneres de fer renovades.

Certament en poques coses hi ha hagut girs radicals, però tot el que s’ha sembrat durant deu anys ara ja es visualitza en canvis reals.

Un impacte important el tindrem en el Sínode que s’obre aquest dimecres. El procés participatiu que l’ha precedit i com s’ha gestionat apunten a que no serà un Sínode més. Així es veu també en la llista definitiva de participants en el Sínode i el seu document de treball. Tot i que no és un Concili Vaticà III, el Sínode ha obert temes que semblaven eternament tancats. Hi és tot. Les dificultats d’un procés participatiu i deliberatiu a nivell mundial no ha amagat temes sempre mal tancats vinculats als ministeris, la sexualitat o la igualtat de les dones dins l’Església.

En les sessions de treball del Concili Provincial Tarraconense de 1995 hi va haver una crisi important quan aquests temes es van posar sobre la taula. Els va sintetitzar en una intervenció l’abat Sebastià Bardolet, i per això es van conèixer com el calaix de l’abat. Calaix que va quedar tancat amb pany i clau.

En altres moment d’aquest pontificat també havien sortit a saludar tímidament temes com la comunió als divorciats, l’ordenació d’homes casats o el diaconat de les dones. Però ara és el mateix Papa qui deixa obrir no un calaix, sinó tota una calaixera.

Fixem-nos-hi bé. Fa deu anys hauria estat impensable discutir obertament d’aquests temes en un organisme oficial de tanta rellevància com un Sínode, que no deixa de ser una mena d’assemblea general. Pot ser que tot torni a guardar-se en un calaix. Però serà difícil esmortir el debat veient el perfil més plural i divers de la llista de convocats al Sínode, que continua sent majoritàriament una assemblea de bisbes, però els laics i religiosos (entre ells les dones) tindran veu i vot suficient per impulsar nous consensos.

Però no ens confonguem. El més important no és si hi ha canvis en aquests temes. La nostra visió cultural eurocèntrica i mediàtica ens fa pensar que aquests són els mals fonamentals que l’Església ha d’afrontar. És més important és si el pontificat de Francesc genera una nova manera d’avançar i afrontar els problemes d’una institució que és universal. El que en definitiva pregunta el Sínode és quins canvis hi ha d’haver perquè l’Església sigui veritablement una comunitat on hi cap tothom.

No menor, al costat d’això han coincidit dos nomenaments claus a la cúria vaticana. A la fàbrica de bisbes i als garants de l’ortodòxia. Al dicasteri per als Bisbes, on es gestionen tots els nomenament episcopals, un religiós americà, Robert Francis Prevost; i a la doctrina de la Fe, un bisbe argentí, Víctor Manuel Fernández, que el primer que ha dit és que no té ganes de condemnar ningú. A diferència dels anteriors responsables, Francesc ja no ha respectat un cert equilibri prudent de tendències eclesials. Hi ha posat dos reformistes de confiança, que a més acaba de nomenar cardenals, coincidint amb la reforma de la cúria. Dit en termes eclesiàsticament incorrectes, ara manen els seus.

Precisament, amb el consistori d’aquest cap de setmana també es visualitza com les reformes comencen a ser canvis. El col·legi cardenalici d’electors ja és en una immensa majoria nomenat per Francesc; 99 dels 137 avui menors de 80 anys. Només cal fer notar que al conclave de 2013 que va escollir Bergoglio més de la meitat de cardenals eren europeus (la meitat d’aquests italians) i ara els europeus són un terç i el pes s’ha desplaçat dels cardenals de cúria als bisbes missioners.

Finalment, posant el focus més a prop, tot això també hauria d’accelerar un dels temes en què Francesc ha embarrancat: la renovació de l’episcopat. S’ha vist clarament als Estats Units amb un fortes corrents episcopals trumpistes. I també ho veiem a Espanya (deixo ara a banda el tema dels bisbats catalans). El nomenament també sorprenent de dos “joves” bisbes espanyols d’aquest setembre com a membres del dicasteri per als Bisbes, obre esperances en donar un gir de veritat en aquest tema i que deixen de tenir bisbes que viuen en un món que no existeix. El nou arquebisbe de Madrid i nou cardenal, José Cobo, i un desconegut bisbe de Terol, José Antonio Satué, haurien d’accelerar aquest tema.

La pregunta és si tot això ens agafa tard amb un papa que farà 87 aquest desembre. Però una cosa ens ha mostrat Francesc en aquests deu anys. Francesc és d’aquells que quan avança no aixeca un peu si no té molt clar que l’altre està ben falcat. I tampoc li ha costat fer algun pas enrere si no ho ha acabat de veure clar. Però justament sembla que és ara, quan s’ha de moure sobre rodes, quan accelera.