Turquia, davant d'una oportunitat històrica

Jordi Tejel, col·laborador de Justícia i Pau

El proppassat 12 de setembre es va celebrar un referèndum històric a Turquia sobre la reforma de la constitució del país. Amb una participació de prop del 80% i un 58% dels votants a favor del sí, una bona part de la societat turca ha demostrat la seva voluntat de girar full a l’història turbulenta de Turquia i d’encaminar-se cap a una democràcia real. El darrer referèndum (1982) sobre la nova constitució turca redactada a gust dels militars va tenir lloc després de dos anys de dictadura militar, tortures, empresonament d’opositors i amenaces als partidaris del « no ». Aquest cop, els turcs han pogut participar en un referèndum enmig d’un mínim de garanties democràtiques.

Tot i que les reformes aprovades a la constitució són encara tímides, aquestes marquen un precedent important per segui endavant amb una reforma profunda de la carta magna si, sobretot si Turquia vol arribar algun dia a ser membre de la Unió Europea. La reforma dels 26 articles referendats permetrà, per exemple, jutjar els responsables del cop militar de 1980, avançar cap a la igualtat de gènere davant la justícia, reforçar els drets sindicals i protegir la vida privada. L’argument principal dels detractors de la reforma ha estat que Turquia es transformarà a partir d’ara en un sistema presidencialista, proper al de França.

Certament, la reforma de la constitució dóna més poder de decisió al president sobre els tres poders del sistema. Tot i així, el balanç és positiu per tres motius. En primer lloc, l’aparell militar – protagonista de tres cops d’Estat, tortures, política de terra cremada al Kurdistan, etc. – es troba cada cop més sota control polític de civils, democràticament escollits. En segon lloc, el Parlament i sobretot l’aparell judicial s’havien convertit en òrgans de bloqueig. La Justícia havia esdevingut un reducte de conservadors nacionalistes contraris a obrir el sistema, per exemple, a les revindicacions de minories com kurds i als alevis, minoria relgiosa força important (25% de la població total).

Finalment, els resultats del referèndum han reforçat els dos grups més importants partidaris del canvi : el partit al govern (AKP) i el principal partit pro-kurd (DTP). Les regions i ciutats que ja havien votat per l’AKP a les dues darreres eleccions legislatives han donat massivament suport a la reforma constitucional. És més, alguns feus tradicionals de l’extrema-dreta turca, representats pel partit MHP, han votat favorablement a la reformada proposada per l’actual partit al poder. D’aquesta manera, l’AKP es veu legitimat per portat endavant noves reformes constitucionals tal i com així ho va prometre durant la campanya anterior al vot del 12 de setembre.

El DTP va prendre forces riscos amb la seva decisió de boicotejar el referèndum. En realitat, cap de les reformes proposades per l’AKP anava en contra del programa polític del DTP. Aquest, però, tenia por que una victòria aclaparadora del « sí » reforçaria l’AKP també a les regions kurdes de l’est de Turquia. Davant de la impossibilitat de defensar coherentment el « no », el DTP va optar per demanar el boicot tot i esperant que el « sí » guanyaria a la resta del país. Els kurds han seguit parcialment el boicot promogut pel DTP. Així a Hakkari només el 7% de la població amb dret a votar va anar a les urnes. A Diyarbakir, ciutat més important del Kurdistan turc, va votar un 35% del cens. En canvi, a ciutats com Urfa, Bitlis i Siirt, la consigna del DTP no va ser majoritàriament seguida. Tot i això, la participació mitjana (40%) ha estat més baixa que a la resta del país i deixa entendre que els kurds esperen més reformes de la part del goven.

AKP i DTP es veuen doncs obligats a negociar i a buscar noves vies de democratització en els propers mesos si volen sortit ambdós guanyadors de l’actual conjuntura favorable. El camí no serà fàcil. Quatre dies després del referèndum, una mina antipersonal feia volar pels aires un autobús a la ciutat kurda de Hakkari causant 9 morts i 5 ferits, tots ells civils. Mentres uns acusen l’Estat profund d’estar al darrere d’aquest acte per evitar tot avenç cap a una solució dialogada del problema kurd, d’altres acusen el PKK del mateix. Mentrestant molts comencen a pensar que potser l’Estat profund i el PKK no estan tan lluny l’un de l’altre.