Les reformes que es fan i les que no

Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca

En el debat econòmic, l’adjectiu que més sovint precedeix la paraula “reforma” és “necessària”. Vivim una època de crisi en què, es diu, s’han de fer unes reformes necessàries per solucionar uns problemes estructurals i apuntalar sòlidament la sortida de la crisi. I se’ns adverteix que es tracta d’una necessitat dolorosa, que implica sacrificis i esforços notables. És necessari donar una major flexibilitat al mercat laboral (odiós concepte: el treball, producte de mercat), i per tant s’ha d’abaratir l’acomiadament. S’ha de fer sostenible el sistema de pensions, i per tant ens haurem de jubilar als seixanta-set. S’ha de reduir la taxa d’atur, i per tant els aturats que rebutgin una oferta de treball seran privats de la prestació. És necessari frenar la vinguda d’immigrants, i per tant els desproveïm legalment de drets ciutadans bàsics.

El caire dogmàtic que ha agafat l’afirmació d’aquesta necessitat peremptòria —no es pot negar, no es pot discutir— ens fa sentir incòmodes a l’hora de plantejar una reflexió crítica. Ens fa por que ens tirin pel cap que, no essent economistes, no sabem de què parlam. Bé, segurament en els detalls tècnics són els experts qui han de dir-hi la seva, però quan es discuteix la retallada d’uns drets socials i laborals que han costat moltes dècades d’aconseguir, no parlam de qüestions tècniques sinó de democràcia. Les regulacions són cosa dels tècnics, sí. La definició del model social i econòmic és una decisió dels ciutadans. I és d’això del que cal parlar.

Fixem-nos que les famoses “reformes necessàries” apunten totes cap allà mateix: es retallen drets i prestacions per la base —treballadors, aturats, pensionistes, immigrants— perquè, amb la crisi, la màquina no dóna prou de si. Si donam per bo aquest principi, ja hem perdut de vista el nucli del problema: la insuficiència de recursos és la conseqüència de la crisi, no la seva causa. La causa està en les males pràctiques financeres, en la bimbolla immobiliària, en un model que premia l’especulació i penalitza la inversió productiva i el treball, en la desregulació dels moviments internacionals de capital. La màquina dels recursos de protecció social no basta perquè el model econòmic ha petat. I els qui ho paguen són els de baix, no els responsables de l’esclat.

Davant qualsevol problema, tractar les conseqüències sense atacar les causes sempre és una mala solució. En economia, com diu Joseph Stiglitz, això és com fer transfusions a un malalt que té una hemorràgia interna. I el que veiem avui és que les reformes per la base, les que apunten a les conseqüències de la crisi, avancen a velocitat de creuer, mentre que la gran reforma que hauria d’atacar l’arrel dels problemes, la reforma financera mundial, camina més a poc a poc que la tortuga de Zenó, o s’intenta diluir. Justícia i Pau d’Europa va fer el passat mes de juny una crida als governs dels estats europeus i a les institucions comunitàries perquè s’apressin a aprovar un impost sobre les transaccions financeres internacionals. Ja veurem quant temps caldrà esperar perquè es doni aquesta petita passa, i si finalment allò que s’aprovi estarà a l’alçada de les expectatives creades.

Les reformes per la base no resoldran els problemes, tan sols eixugaran momentàniament la sagnia. Però els governs i les institucions internacionals sostenen el contrari, ens diuen que les “reformes necessàries” ens trauran de la crisi. Si s’equivoquen, el problema no serà només per a la butxaca dels ciutadans, que certament podrem lamentar-nos d’haver pagat una factura exorbitant per una reparació defectuosa de la crisi. El problema serà l’increment de la desafecció dels ciutadans cap a les institucions en les quals posam la nostra confiança perquè gestionin correctament la societat. En el fons, ens arriscam a la pèrdua de credibilitat de les bases del mateix sistema democràtic.

Serà bo que ens demanem, cadascú de nosaltres, què hi podem fer per obrir escenaris més esperançats.