La falsedat davant els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni

Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau a Lleida

Els passats 20, 21 i 22 de setembre, sota l’empara de l’ONU, es van reunir els dirigents dels principals països del món per “revisar” (!?) els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM).

Davant aquest fet són necessàries unes quantes reflexions a fons. Per raons d’espai, em limitaré a fer una breu referència sobre algunes d’elles.

En primer lloc, convé recordar que es tracta d’uns objectius ben orientats però molt poc ambiciosos. L’orientació és la correcta pel fet de recollir diferents àmbits del desenvolupament humà, però són molt poc ambiciosos perquè l’any 2000 s’agafen dades de l’any 1990 (deu anys abans) i es proposa, per exemple, reduir la pobresa extrema i la fam a la meitat al cap de 15 anys, que són 25 des de l’any de referència. Amb els avenços que s’han aconseguit a nivell mundial en tecnologies, en prosperitat social, en eficiència productiva i en enginyeria financera, valorar com a positiu que 400 milions de persones visquin en l’extrema pobresa (1 dòlar al dia) l’any 2015 o que 900 milions ho facin amb 2 dolars és indignant.

Referit al primer objectiu Eradicar la pobresa extrema i la fam, recentment la FAO ens ha informat que la pobresa extrema ha passat de 1.800 milions de persones l’any 1990 a 1.400 milions l’any 2009 (19 anys després) i que aquesta millora no ha estat homogènia en totes les regions i països del món. És això una millora significativa? Pel que fa a les persones que pateixen fam, s’ha passat de 842 milions l’any 1990 a 1.020 milions l’any 2009, havent-hi una lleugera recuperació durant l’any 2010, ja que pel mes de setembre es calculaven unes 925 milions de persones. On es troba la millora?

En segon lloc, el 19 de desembre de l’any 2007 tots els partits polítics amb representació parlamentària i les ONGD representades per la coordinadora estatal van signar el Pacte d’Estat contra la pobresa. El primer punt d’aquest pacte partia del compromís ètic en favor de l’eradicació de la pobresa i la protecció dels Drets Humans. On es troba en aquests moments aquest compromís? És positiu que es faci un reconeixement ètic en el tractament de la qüestió, però no resulta gens ètic oblidar-lo.

En tercer lloc, la retallada de despesa pública portada a terme pel Govern de l’estat ha afectat a moltes partides pressupostàries, entre les quals es troba l’Ajut Oficial al Desenvolupament i la Cooperació Internacional. Amb aquesta mesura s’estan contraposant els interessos i les necessitats locals amb els interessos i les necessitats de la població més pobra i vulnerable del món. És veritablement ètic contraposar aquestes necessitats? Des de quan les necessitats humanes locals i les globals són antagòniques? Ara més que mai el suport als països més pobres és necessari perquè puguin afrontar les necessitats més extremes d’un nombre creixent de població pobra. El panorama d’aquests països es presenta desolador.

En quart lloc, i relacionat amb el punt anterior, cal denunciar que davant el problema de la reducció del dèficit públic s’ha optat per la via més còmoda, la reducció de la despesa. Per a reduir aquest dèficit es pot optar per dues vies, que no tenen perquè ser alternatives. D’una banda la reducció de la despesa, què és per la que s’ha optat. Per altra banda, l’augment dels ingressos públics, que és a la qual s’ha renunciat.

Tot i la crisi econòmica, existeixen possibilitats d’augmentar els ingressos? I tant que sí! Tres exemples són suficientment il·lustratius d’aquesta possibilitat. Per un costat, modificar la progressivitat impositiva. El sistema fiscal espanyol és insuficientment progressiu. Perquè no paguen més impostos els qui tenen més diners? L’augment del tipus de gravamen per les rendes més elevades és possible i més que justificable en aquests moments de crisi.

També és necessari eradicar els paradisos fiscals i perseguir l’evasió d’impostos. Sembla increïble que encara existeixin els paradisos fiscals. Per aquesta via s’aflorarien molts diners que, en tributar, suposarien una gran injecció de recursos. I finalment, gravar les transaccions financeres, que tot i que alguns dirigents polítics l’han tornat a posar sobre la taula, continua sent un tema tabú per una gran part de dirigents - ben segur que influïts pel poder econòmic i polític dels lobbys financers, els autèntics depredadors de l’actual sistema econòmic. Amb aquesta recaptació, minsa des del punt de vista del tipus de gravamen, també s’aconseguiria una gran quantitat de recursos.

Aquests arguments, amb altres, ens porten a la consideració que la manca de voluntat i la hipocresia política del moment, a l’hora de gestionar la crisi econòmica, és la principal causa de la desviació en la consecució dels ODM. No caurem en les falses esperances ni expectatives que ens volen generar amb reunions i cimeres com la del passat mes de setembre a Nova York. Ni revisions, ni replantejaments, ni refundacions. No ens creiem res de la voluntat que se’ns manifesta en voler solucionar els problemes si no es va a l’arrel dels problemes i s’afronten amb tota la claredat que requereixen. Estem vivint uns moments difícils des de diferents òptiques i dimensions de la vida humana. La dignitat de les persones i de les nostres societats exigeixen Justícia social, és a dir, polítiques més coherents, no discriminatòries i que fomentin la igualtat d’oportunitats per a tothom i a tot arreu.