Més sobre el futur de l'Acció Catòlica

M’arriba la convocatòria d’una trobada breu-una tarda- dels moviments d’Acció Catòlica de les diocesis de Sant Feliu, Terrassa i Barcelona. Una tarda centrada en la reflexió i les aportacions dels membres dels grups que hi assiteixin.

Tot gira sobre la reflexió sobre els reptes que un nou context social-polític, eclesial, cultural (tot i que aquesta parlaula no surt en la convocatòria) suposen tant per les persones com per als moviments.

Jo, filla agraïda com em sento de la tradició de l’AC, vaig apuntar alguns temes ja fa uns dies en aquest mateix espai. I m’agradaria continuar-hi, pensant, i aportar alguns accents que em semblen imprescindibles per a que l’AC continui essent una eina de vida de fe i esperança en mig del nostre món.

Crec que l’AC de casa nostra ha de perdre la por a tenir una imatge, una identitat col.lectiva que pugui ser referència per a no creients del nostre món, oberts a la humanització del món i amb qui compartim moltes de les nostres activitats vitals (no dic de la vida, perquè vital vol dir més, vol dir necessari per viure, que ens apassiona, que ens pren el cor). Una de les constatacions que faig sovint és la dificultat per a trobar espais eclesials de frontera, que des d’una identitat clara, puguin acollir a les persones amb les que ens creuem en les nostres vides.

Crec que l’ AC de casa nostra ha de construir-se , no només com una xarxa de grups de Revisió de Vida (que al final no deixa de ser un mitjà, tot i que molt valuós) sino com una xarxa de persones , amb diferents nivells de vinculació. De fet Cardjn ja parlava d’això. Persones amb les que compartim una manera de viure la fe en mig del món, i que creiem a Jesucrist present en mig d’aquesta nostra pobre historia de la Humanitat, especialment en el patiment dels més febles.

Crec que l’AC ha d’oferir als seus membres (si no ens agrada la paraula AC, militants és encara més dura) un espai celebratiu. Ja sigui a través de parròquies on els moviments hi son especialment presents, ja sigui -i per a mi això és una novetat respecte al que jo pensava fa uns quants anys- a partir d’un espai propi de trobada, de celebració, d’experiència comunitària, fraterna. Jo crec que aquesta és una de les lliçons que ens poden donar altres moviments que han lograt crear una xarxa humana i creient sòlida. Perquè no la parròquia de l’AC a més de l’AC a les parròquies?

Crec que hem de trobar l’equilibri entre donar-nos mitjans per a viure la solitud del corredor de fons, en mig del nostre món,enfortint la riquesa dels grups, i a la vegada ser una presència col.lectiva en el món, i també en l’ Església. Com a laicat que vol viure la seva missió en mig del món, no podem renunciar a ser veu d’aquest món en la nostra Església. L’AC , a tot Europa i al món, ha tingut una llarga tradició de formació de laics. Laics per a la societat i laics per a l’Església.

I una altre reflexió posada sobre el paper: probablement ens cal humilitat, molta més humilitat per a dir-nos que no tenim solucions infalibles per a la transmissió de la fe, per al compromís en el món, i ens cal una mirada i un cor obert per a descobrir tantes coses bones i noves que hi ha en la nostra Església i que ens haurien de fer pensar i ser capaços de generar canvis , per a ser més fidels a la gent del nostre món, i , en definitiva, a l’ Evangeli de Jesucrist que hem rebut a través d’aquesta nostra Església, amb la que compartim el seu pecat i els seus límits.