Jorge de Persia, crític musical de La Vanguardia, acabava el seu escrit sobre la recuperació del Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona la nit del 24 de desembre, afirmant que havia aconseguida unir fe i raó. (LVA 25-12-09).
Jo hi vaig ser, acompanyada d’uns amics motivats tant per assistir a la represa d’una tradició que es va trencar fa 400 anys com per tornar, després de molts i molts anys, a una Missa del Gall.
El Cant de la Sibil·la, previ a la Missa, va ser d’una gran austeritat i elegància des del punt de vista escènic, d’una gran qualitat des del punt de vista musical i vocal i m’atreveixo a dir que va crear un marc estètic, emocional i religiós per a que tots comencéssiml’ Eucaristia de mitja nit amb el cor més disposat per a acollir “lo rey perpetual vestit de nostra carn mortal” ajagut en una menjadora.
Crec que és un signe del nostre temps la necessitat del retorn a l'experiència estètica com a possibilitat per a l'experiència del sagrat, del transcendent. I crec que això no ens ha de fer por, ans al contrari. La història del Cristianisme està farcida de músics, poetes, pintors que han fet possible expressar a través de l'art, en definitiva a través del símbol, allò més profund de l'experiència cristiana. Vivim en un món altament tecnificat, adelerat per l'èxit i l'eficàcia immediata, on des de la natura fins a la gastronomia són objectes de consum i que quan parla de cultura es refereix a "la industria cultural". En aquest context cal recordar que l'experiència de fe només és possible des de l' escolta i la contemplació que son resultat del silenci interior, i que la música és un vehicle privilegiat per a viure-ho.
Algú pot dir que recuperar la Sibil·la la Catedral és signe d'una involució fins i tot pre-tridentina. Tots sabem que les involucions no es mesuren amb aquest raser. Qualsevol iniciativa - penso en l'excel·lent oratori Pau i Fructuós- que acosti als homes i dones del nostre temps al missatge cristià des d'una experiència interior no renyida amb la raó, ens fa sentir orgullosos del nostre patrimoni -això tan difícil en els temps que corren- i esperançats en el nostre futur com a Església.
Per cert: tot i que a la Catedral no tot son flors i violes, val la pena una Celebració de l' Eucaristia de diumenge amb les veus del Cor Francesc Valls.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.