"Vull adreçar un “gràcies” de tot cor al poble birmà i bengalí"

Audiència General 6 de desembre 2017

Viatge a Myanmar i Bangladesh

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui vull parlar sobre el viatge apostòlic que he fet aquests últims dies a Myanmar i Bangladesh. Ha estat un gran do de Déu, i per tant Li dono gràcies per tot, especialment per les reunions que he tingut. Renovo l’expressió del meu agraïment a les Autoritats d’ambdós Països i als seus Bisbes, per tota la feina de preparació i per l’acolliment reservat per a mi i per als meus col·laboradors. Vull adreçar un “gràcies” de tot cor al poble birmà i bengalí, que m’han mostrat tanta fe i tant d’afecte: gràcies!

Per primera vegada un successor de Pere visitava Myanmar, i això ha succeït poc temps després que s’hagin establert relacions diplomàtiques entre aquest País i la Santa Seu.

També en aquest cas he volgut expressar la proximitat de Crist i de l’Església a un poble que ha sofert a causa de conflictes i repressions, i que ara està caminant lentament vers una nova condició de llibertat i de pau. Un poble on la religió budista està profundament arrelada, amb els seus principis espirituals i ètics, i on els cristians són presents com un petit ramat i ferment del Regne de Déu. Aquesta Església, viva i fervent, he tingut la joia de confirmar-la en la fe i en la comunió, en la trobada amb els Bisbes del País i en les dues celebracions eucarístiques. La primera ha estat en la gran àrea esportiva al centre de Yangon, i l’Evangeli d’aquell dia ha recordat que les persecucions per causa de la fe en Jesús són normals per als seus deixebles, com una ocasió de testimoni, però que “ni un sol dels seus cabells es perdrà” (cf. Lc 21,12-19). La segona Missa, l’últim acte de la visita a Myanmar, estava dedicada als joves: un signe d’esperança i un regal especial de la Verge Maria, en la catedral que porta el seu nom. En els rostres d’aquells joves, plens de joia, he vist el futur d’Àsia: un futur que serà no dels constructors d’armes, sinó dels sembradors de fraternitat. I sempre com a signe d’esperança he beneït les primeres pedres de 16 esglésies, i del seminari i de la nunciatura: divuit!

A més de la Comunitat catòlica, he pogut trobar-me amb les Autoritats de Myanmar, encoratjant els esforços de pacificació del País i amb l’esperança que tots els diferents components del país, sense excloure ningú, puguin cooperar en aquest procés amb respecte mutu. Amb aquest esperit, he volgut trobar els representants de les diverses comunitats religioses presents en el País. En particular, al Consell Suprem dels monjos budistes els he manifestat l’estima de l’Església per la seva antiga tradició espiritual, i la confiança que cristians i budistes puguin ajudar junts les persones a estimar Déu i el proïsme, rebutjant tota violència i oposant-se al mal amb el bé.

Després d’abandonar Myanmar, he anat a Bangladesh, on el primer que he fet és retre homenatge als màrtirs de la lluita per la independència i al “Pare de la Nació”. La població de Bangladesh és majoritàriament musulmana, i per tant la meva visita – seguint els passos de les del beat Pau VI i de sant Joan Pau II – ha marcat un pas més en favor del respecte i del diàleg entre el cristianisme i l’islam.

A les Autoritats del País els he recordat que la Santa Seu ha donat suport des de l’inici a la voluntat del poble de Bangla Desh a constituir-se com una nació independent, així com al desig que en ella es respecti sempre la llibertat religiosa. En particular, he volgut expressar la meva solidaritat al Bangladesh en el seu compromís de socórrer els refugiats de Rohingya per arribar al seu territori, on la densitat de població és ja de les més altes del món.

La Missa celebrada en un parc històric d Dhaka s’ha enriquit amb l’Ordenació de setze sacerdots, i aquest ha estat un dels esdeveniments més significatius i joiosos del viatge. De fet, tant a Bangladesh com a Myanmar i en els altres Països del sud-est asiàtic, gràcies a Déu no falten les vocacions, signe de comunitats vives, on ressona la veu del Senyor que crida a seguir-lo. He compartit aquesta joia amb els Bisbes de Bangladesh, i els he animat en el seu generós treball per les famílies, pels pobres, per l’educació, pel diàleg i la pau social. I he compartit aquesta joia amb tants sacerdots, consagrades i consagrats del País, així com amb els seminaristes, les novícies i els novicis, en els quals he vist els brots de l’Església en aquella terra.

A Dhaka hem viscut un moment fort de diàleg interreligiós i ecumènic, que m’ha brindat l’oportunitat de subratllar l’obertura del cor com a base de la cultura de l’encontre, de l’harmonia i de la pau. També he visitat la “Casa Mare Teresa”, on la santa s’allotjava quan anava a aquella ciutat, i que acull moltíssims orfes i persones amb discapacitat. Allà, segons el seu carisma, les germanes viuen cada dia la pregària d’adoració i el servei a Crist pobre i que pateix. I mai, no manca mai en els seus llavis el somriure: germanes que preguen tant, que serveixen als que pateixen i sempre amb el somriure. És un testimoni preciós. Moltes gràcies a aquestes germanes.

L’últim esdeveniment ha estat amb els joves bengalís, ric de testimonis, cants i balls. Però que bé que ballen aquests bengalís! Saben ballar bé! Una festa que ha manifestat la joia de l’Evangeli acollit per aquella cultura; una joia fecundada pels sacrificis de tants missioners, de tants catequistes i pares cristians. En la trobada també hi eren presents joves musulmans i d’altres religions: un signe d’esperança per a Bangladesh, per a Àsia i per a tot el món. Gràcies.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage