Papa Francesc: “El bé necessita despullar-se de la presència feixuga del nostre jo”

Audiència General 24 d’abril 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

16. La vida de gràcia segons l’Esperit

Estimats germans i germanes, bon dia!

Les últimes setmanes hem reflexionat sobre les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Són les quatre virtuts cardinals. Com hem subratllat diverses vegades, aquestes quatre virtuts pertanyen a una saviesa molt antiga, que precedeix fins i tot el cristianisme. Ja abans de Crist es predicava l’honestedat com un deure civil, la saviesa com a regla de les accions, el coratge com a ingredient fonamental per a una vida que tendeix vers el bé, la moderació com a mesura necessària per no deixar-se portar vers els excessos. Aquest patrimoni tan antic, patrimoni de la humanitat, no ha estat substituït pel cristianisme, sinó que s’ha posat de manifest, valoritzat, purificat i integrat en la fe.

Per tant, en el cor de cada home o dona hi ha la capacitat de cercar el bé. L’Esperit Sant és donat perquè qui l’acull pugui distingir clarament el bé del mal, tenir la força d’adherir-se al bé evitant el mal i, fent-ho així, assolir la plena realització d’un mateix.

Però en el camí que tots estem fent cap a la plenitud de la vida, que pertany al destí de cada persona – el destí de cada persona és la plenitud, estar ple de vida –, el cristià gaudeix d’una assistència particular de l’Esperit Sant, de l’Esperit de Jesús que actua amb el do d’altres tres virtuts, purament cristianes, que sovint s’esmenten juntes en els escrits del Nou Testament. Aquestes actituds fonamentals, que caracteritzen la vida del cristià, són tres virtuts que nosaltres direm ara junts: la fe, l’esperança i la caritat. Diguem-ho junts: [junts] la fe, l’esperança… no sento res, més fort! [junts] La fe, l’esperança i la caritat. Ho heu fet molt bé! Els escriptors cristians les van anomenar ben aviat virtuts “teologals”, ja que es reben i es viuen en la relació amb Déu, per diferenciar-les de les altres quatre anomenades “cardinals”, perquè constitueixen el “pivot” d’una bona vida. Aquestes tres són rebudes en el Baptisme i venen de l’Esperit Sant. Les unes i les altres, tant les teologals com les cardinals, juntes en tantes reflexions sistemàtiques, han format així un meravellós septenari, que sovint es contraposa a la llista dels set pecats capitals. Així el Catecisme de l’Església Catòlica defineix l’acció de les virtuts teologals: «Estableixen, animen i caracteritzen l’acció  moral del cristià. Informen i donen vida a totes les virtuts morals. Són infuses per Déu en l’ànima dels fidels per fer-los capaços d’obrar com a fills seus i merèixer la vida eterna. Són la penyora de la presència i de l’acció de l’Esperit Sant en les facultats de l’ésser humà» (n. 1813).

Si bé el risc de les virtuts cardinals és el de fer homes i dones heroics en el compliment del bé, però en definitiva sols, aïllats, el gran do de les virtuts teologals és l’existència viscuda en l’Esperit Sant. El cristià no està mai sol. Fa el bé no per un esforç titànic de compromís personal, sinó perquè, com a humil deixeble, camina darrere del Mestre Jesús. Ell va al davant en el camí. El cristià té les virtuts teologals que són el gran antídot de l’autosuficiència. Quantes vegades alguns homes i dones moralment impecables corren el risc de tornar-se, als ulls de qui els coneix, presumptuosos i arrogants! És un perill contra el qual l’Evangeli ens adverteix, quan Jesús recomana als seus deixebles: «També vosaltres, quan hàgiu fet tot el que us ha estat manat, digueu: “Som servents inútils. Hem fet el que havíem de fer”» (Lc 17,10). La supèrbia és un verí, és un verí molt fort: n’hi ha prou amb una gota per arruïnar tota una vida dedicada al bé. Una persona pot haver fet una muntanya d’obres benèfiques, pot haver merescut reconeixements i elogis, però si tot això ho ha fet només per a ell mateix, per exaltar-se ell mateix, pot considerar-se una persona virtuosa? No!

El bé no és només una finalitat, sinó també un camí. El bé necessita molta discreció, molta amabilitat. El bé necessita sobretot despullar-se d’aquella presència de vegades massa feixuga que és el nostre jo. Quan el nostre “jo” és al centre de tot, tot s’arruïna. Si cada acció que fem en la vida la fem només per a nosaltres mateixos, és realment tan important aquesta motivació? El pobre “jo” s’apodera de així i tot neix la supèrbia.

Per corregir totes aquestes situacions que a vegades esdevenen doloroses, les virtuts teologals són de gran ajuda. Ho són especialment en els moments de caiguda, perquè fins i tot els que tenen bons propòsits morals a vegades cauen. Tots caiem, durant la vida, perquè tots som pecadors. De la mateixa manera que els qui practiquen la virtut diàriament a vegades s’equivoquen – tots ens equivoquem en la vida –: la intel·ligència no és sempre clara, la voluntat no és sempre ferma, les passions no són sempre controlades, el coratge no supera sempre la por. Però si obrim el cor a l’Esperit Sant – el Mestre interior –, Ell fa reviure en nosaltres les virtuts teologals: llavors, si hem perdut la confiança, Déu ens reobre a la fe – amb la força de l’Esperit, si hem perdut la confiança, Déu ens reobre a la fe –; si estem desanimats, Déu desperta en nosaltres l’esperança; i si el nostre cor s’endureix, Déu el suavitza amb el seu amor. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.