"Amb el cor mundà no es pot entendre la necessitat dels altres"

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dijous 5 de març de 2015

Comentant la paràbola del ric epuló, un home vestit "de porpra i lli finíssim" que "cada dia es lliurava a fer grans banquets", el papa comenta que no es diu pas d’ell que fos un home dolent: ben al contrari, "potser era un home religiós , a la seva manera. Resava, potser, alguna pregària dos o tres cops l'any; segurament es dirigia al Temple a oferir sacrificis i donava grans ofrenes als sacerdots, i ells, amb aquesta pusil·lanimitat clerical, li donaven les gràcies i el feien seure en el lloc d'honor.

Però no s'adonava que a la porta de casa seva hi havia un pobre captaire, Llàtzer, famolenc, ple de nafres, "símbol de la gran necessitat que tenia". El papa explica la situació de l'home ric:

"Quan sortia de casa... potser el cotxe amb què sortia tenia els vidres de les finestres enfosquits per a no ser vist pels de fora estant... potser, no ho sé... Però segurament sí que la seva ànima, els ulls de la seva ànima, estaven ben enfosquits per no veure-hi. Només veia dins la seva pròpia vida, i no s'adonava del que succeïa amb aquell pobre, que era ell mateix, que no era pas dolent, però estava malalt. Malalt de mundanitat. I la mundanitat transforma les ànimes, fa perdre la consciència de la realitat: les persones afectades per la mundanitat viuen en un món artificial, fet per ells mateixos... La mundanitat anestèsia l'ànima. I per això, l’home mundà no era capaç de veure la realitat".

I la realitat són molts pobres que viuen al costat nostre: "Moltes persones que porten una vida difícil, de manera difícil; però si jo tinc el cor mundà, mai no entendré això. Amb el cor mundà no es pot entendre la necessitat dels altres. Amb el cor mundà es pot anar a l'Església, es pot resar, es poden fer moltes coses. Però Jesús, en l'Últim Sopar, en l'oració que va adreçar al Pare, què va demanar? 'Si us plau, Pare, custòdia a aquests deixebles, fes que no caiguin en el món, que no caiguin en la mundanitat. És un pecat subtil, la mundanitat, és més que un pecat: és un estat pecador de l'ànima ".

En aquestes dues històries -afirma el papa- hi ha dos judicis: una maledicció per a l'home que confia en el món i una benedicció per a qui confia en el Senyor. L'home ric allunya el seu cor de Déu: "la seva ànima roman en un desert xardorós", una "salabrosa que no es pot habitar", "perquè els mundans, en veritat, romanen sols amb el seu egoisme".

Té el cor malalt, tan aferrat a aquesta forma de viure mundana que difícilment podria ser guarit. A més -afegeix el papa- mentre el pobre tenia un nom, Llàtzer, el ric no en té: "no tenia nom, perquè els mundans perden el nom. Són només un més entre la multitud acomodada, que no necessita res. Els mundans perden el nom ".

A la paràbola, l'home ric, quan mor es troba enmig dels turments de l'infern, i demana a Abraham que enviï a algú d’entre els morts perquè vagi a advertir als seus familiars encara vius. Però Abraham respon que si no escolten Moisès i els Profetes, no creuran tampoc ni que ressusciti un d’entre els morts. El papa afirma que els mundans volen manifestacions extraordinàries, i no obstant això "a l'Església tot està clar, Jesús va parlar clarament: aquest és el camí. Però hi ha al final una paraula de consol".

"Quan aquest pobre home mundà, enmig de turments, demana que li enviï Llàtzer amb una mica d'aigua per ajudar-lo, com respon Abraham? Abraham és la figura de Déu Pare. Com respon? “Fill, recorda't .. .”'. Els mundans han perdut el nom. També nosaltres, si tenim el cor mundà, hem perdut el nom. Però no som orfes. Fins al final, fins a l'últim moment hi ha la certesa de que tenim un Pare que ens espera. Confiem en Ell. 'Fill ". Ens diu' fill ', enmig d'aquesta mundanitat sentim com ens diu: ”fill”. Per tant, no som pas orfes.

Traducció: Xavier Bordas –Catalunya Religió