Homilia del papa Francesc en la festa de Nostra Senyora de Guadalupe. Basílica Vaticana. Dilluns 12 de desembre de 2016
“Feliç la que ha cregut” (Lc 1,45), amb aquestes paraules Elisabet ungí la presència de Maria a casa seva. Paraules que neixen del seu ventre, de les seves entranyes; paraules que aconsegueixen fer eco de tot el que va experimentar amb la visita de la seva cosina: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat de joia en el meu ventre. Feliç tu que has cregut” (Lc 1,44-45).
Déu ens visita en les entranyes d'una dona, movent les entranyes d'una altra dona amb un cant de benedicció i lloança, amb un cant de joia. L'escena evangèlica porta amb si tot el dinamisme de la visita de Déu: quan Déu surt al nostre encontre mou les nostres entranyes, posa en moviment el que som fins a transformar tota la nostra vida en lloança i benedicció. Quan Déu ens visita ens deixa inquiets, amb la sana inquietud d'aquells que se senten convidats a anunciar que Ell viu i és enmig del seu poble. Així ho veiem en Maria, la primera deixeble i missionera, la nova arca de l'aliança que, lluny de romandre en un lloc reservat en els nostres temples, surt a visitar i acompanya amb la seva presència la gestació de Joan. Això ho va fer també el 1531: va córrer a Tepeyac per servir i acompanyar a aquell poble que estava gestant-se amb dolor, es va convertir en la seva Mare i en la de tots els pobles.
Amb Elisabet també nosaltres avui en el seu dia volem ungir-la i saludar-la dient: “Feliç tu, Maria, perquè has cregut” i segueixes creient que “s'acomplirà tot allò anunciat per part del Senyor” (v. 45). Maria és així com la icona del deixeble, de la dona creient i orant que sap acompanyar i encoratjar la nostra fe i la nostra esperança en les diferents etapes que ens toca travessar. En Maria tenim el fidel reflex “no [d'] una fe poèticament edulcorada, sinó [d'] una fe forta, sobretot en una època en la qual es trenquen els dolços encants de les coses i les contradiccions entren en conflicte arreu”.
Certament haurem d'aprendre d'aquesta fe forta i servicial que ha caracteritzat i caracteritza la nostra Mare; aprendre d'aquella fe que sap entrar dins la història per ser sal i llum en les nostres vides i en la societat.
La societat que estem construint per als nostres fills està cada cop més marcada per signes de divisió i de fragmentació, deixant “fora de joc” a molts, especialment a aquells als quals se'ls fa difícil atènyer els mínims per portar endavant la seva vida amb dignitat. És una societat a la qual li agrada vantar-se dels seus progressos científics i tecnològics, però que s'ha tornat cega i insensible davant milers de rostres que es van quedant pel camí, exclosos per l'orgull que cega d'uns pocs. Una societat que acaba instal·lant una cultura de la desil·lusió, del desencant i la frustració en moltíssims dels nostres germans; i també d'angoixa en tants altres perquè experimenten les dificultats que han d'afrontat per no quedar-se fora del camí.
Semblaria que sense adonar-nos-en ens hem acostumat a viure en la “societat de la desconfiança”. amb tot el que això suposa per al nostre present i especialment per al nostre futur; desconfiança que poc a poc va generant estats de desídia i dispersió.
Com n'és de difícil vantar-se de la societat del benestar quan veiem que el nostre estimat continent americà s'ha acostumat a veure milers i milers de nens i joves en situació de carrer que mendiquen i dormen en les estacions de trens, del metro, o allà on trobin un lloc. Nens i joves explotats en treballs clandestins o obligats a aconseguir alguna moneda a la cruïlla de les avingudes netejant els parabrises dels nostres cotxes, i senten que al “tren de la vida” no hi ha lloc per a ells. I quantes famílies van quedant marcades pel dolor en veure els seus fills víctimes dels mercaders de la mort. Que n'és de dur veure com hem normalitzat l'exclusió dels nostres ancians obligant-los a viure en la solitud, simplement perquè no generen productivitat; o veure –com bé van saber dir els bisbes a Aparecida– “la situació precària que afecta la dignitat de moltes dones. Algunes, des de nenes o adolescents, són sotmeses a múltiples formes de violència dins i fora de casa”. Són situacions que ens poden paralitzar, que poden posar en dubte la nostra fe i especialment la nostra esperança, la nostra manera de veure i afrontar el futur.
Davant totes aquestes situacions, malgrat tot hem de dir amb Elisabet: “Feliç tu perquè has cregut”, i aprendre d'aquella fe forta i servicial que ha caracteritzat i caracteritza la nostra Mare.
Celebrar Maria és, en primer lloc, fer memòria de la mare, fer memòria que no som ni serem mai un poble orfe. Tenim Mare! I on és la mare hi ha sempre presència i sabor de llar. On és la mare, els germans es podran barallar, però sempre triomfarà el sentit d'unitat. On és la mare no faltarà la lluita a favor de la fraternitat. Sempre m'ha impressionat veure, en diferents pobles d'Amèrica Llatina, aquelles mares lluitadores que, sovint elles soles, aconsegueixen tirar endavant els seus fills. Així és Maria. Així és Maria amb nosaltres: som els seus fills: dona lluitadora davant la societat de la desconfiança i de la ceguesa, davant la societat de la desídia i de la dispersió; Dona que lluita per potenciar la joia de l'Evangeli. Lluita per donar-li “carn” a l'Evangeli.
Mirar la Guadalupana és recordar que la visita del Senyor passa sempre per mitjà d'aquells que aconsegueixen “fer carn” la seva Paraula, que cerquen d'encarnar la vida de Déu en les seves entranyes, tornant-se signes vius de la seva misericòrdia.
Celebrar la memòria de Maria és afirmar contra tot pronòstic que “al cor i a la vida del nostre poble batega un fort sentit d'esperança, no obstant les condicions de vida que semblen ofuscar tota esperança”.
Maria, perquè va creure, va estimar; perquè és serventa del Senyor i serventa dels seus germans. Celebrar la memòria de Maria és celebrar que nosaltres, igual que Ella, estem convidats a sortir i anar a l'encontre dels altres amb la seva mateixa mirada, amb les seves mateixes entranyes de misericòrdia, amb els seus mateixos gestos. Contemplar-la és sentir la forta invitació a imitar la seva fe. La seva presència ens porta a la reconciliació, donant-nos força per generar lligams en la nostra beneïda terra llatinoamericana, dient-li “sí” a la vida i “no” a tot tipus d'indiferència, d'exclusió, d'exclusió de pobles o persones.
I no tinguem por de sortir a mirar els altres amb la seva mateixa mirada. Una mirada que ens fa germans. Ho fem perquè, igual que Juan Diego, sabem que aquí està la nostra mare, sabem que estem sota la seva ombra i la seva protecció, que és la font de la nostra alegria, que estem entre els seus braços [4].
Dóna'ns la pau i el blat, Senyora i Nena nostra,
una pàtria que sumi llar, temple i escola,
un paque arribi a tots i una fe que s'encengui
per les teves mans unides, pels teus ulls d'estel. Amén.
Traducció: Ignasi Segura —Catalunya Religió
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.