Volar és humà, aterrar és diví

El títol va captivar la meva atenció. Vaig veure la publicitat al metro: «Volar és humà, aterrar és diví». Es tracta d'una representació teatral d'Enrique Piñeyro, un genovès nacionalitzat argentí. Un personatge polifacètic que, a més, és comandant d'avió. Volar i aterrar reflecteixen dues actituds de gran fondària existencial. Tota empresa necessita aquestes dues operacions. Gent que sigui capaç d'aixecar el vol, de tenir idees de creativitat, de perforar els núvols per obrir nous horitzons, de fer propostes d'innovació, de córrer riscos... D'altra banda, es necessita també gent que sigui capaç d'aterrar, de posar els peus a terra, de reconduir somnis i de convertir-los en realitat, de concretar idees, d'arribar a l'objectiu... Integrar aquestes dues dimensions no és fàcil. Sovint, resulta incòmode. L'idealista pensa que el realista és frustrant, que talla les ales, que difumina l'encant, que no sap enamorar-se d'un projecte. El realista creu que l'idealista és un somiatruites, un ignorant de les conseqüències dels seus actes, una persona happy flowers que es mou entre la ingenuïtat i la falta de consciència. Per què aterrar es considera més important i, per tant, es considera diví? Té la seva lògica. Només pot aterrar qui abans s’ha enlairat i s'ha posat a volar. Sense vol, no hi ha aterratge, però sense aterratge el vol genera frustració.

Convé que cada persona integri aquestes dues dimensions en la seva vida. Cal ser conscient de quina és la tendència predominant i com cal buscar el seu equilibri. Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa, va escriure al seu Diari (8 desembre 1916): «Avui al matí he pensat molt, però no ha servit de res. No entenc per què, però la intel·ligència gairebé m'abandona quan provo de tocar de peus a terra. Estic la mar de bé, allà dalt, al cel. I mentalment, dins del meu cap, puc pensar, fer i escriure meravelles – meravelles; però quan provo de fer-les baixar, fracasso miserablement». Mansfield reflecteix aquí magistralment el drama de tot artista que ha de plasmar la bellesa en el llenç, en la partitura, en el paper, en el bloc de marbre... És a dir, bolcar l'infinit en el finit. Volar i aterrar. Mafalda estava encantada de gronxar-se, però la seva alegria acabava quan posava els peus a terra. El papa Francesc ha escrit que la realitat és superior a l'ideal. Dir que volar és humà i aterrar és diví sembla contracultural, però es tracta d'una veritat de fons, que desemmascara prejudicis i autoenganys. Els somnis millors són els que es converteixen en realitat.