El triomf real d’un fracàs aparent

Moltes opinions parlen del fracàs del cop d’estat, que va quedar en una temptativa i en un nyap. La imatge del tinent coronel Tejero quan irromp al Parlament, difosa profusament en l’àmbit internacional, seria, si no hi hagués hagut gaires valors en joc, més pròpia d’una opereta de mal gust que cap altra cosa. La vitalitat d’ETA, amb el degoteig dels seus crims i assassinats, la nostàlgia d’una dictadura incapaç de contemplar el nou mapa autonòmic, l’assetjament extrem al Govern de torn per una oposició amb ànims de liquidar els vestigis del sistema anterior i amb tocs de revenja, un exèrcit encara conscient de la seva capacitat decisòria... van constituir un bon caldo de cultiu per a una maniobra de retorn al passat. El cop no va triomfar perquè les institucions democràtiques, després d’un bon ensurt considerable, van seguir el seu curs, però les tesis de fons van guanyar terreny, i de quina manera. Per això podem dir que el 23-F va representar el triomf real d’un fracàs aparent.

El primer toc d’atenció va ser la reunió del Rei amb els màxims líders parlamentaris, excloent-hi els bascos (PNV) i els catalans (CiU). Un cop molt dur contra la unitat del Parlament. Catalunya i el seu Govern, que s’havien alineat clarament amb la democràcia, eren marginats en un moment crucial per al futur del país. L’autonomia de Catalunya estava mal vista i era tolerada com un mal menor. L’extensió de la fórmula es va concebre com una manera de diluir en el conjunt les peculiaritats del nord-est de la península, com els agrada anomenar Catalunya. La dialèctica del centre contra la perifèria guanyava punts i, des d’aleshores, no ha parat d’aguditzar-se. N’hi ha prou de tenir present el símbol terrestre de l’AVE i el símbol celeste d’AENA. La LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), amb antecedents al cop del 23-F, va obtenir via lliure. El Tribunal Constitucional, amb un prestigi que en els darrers anys ha perdut gairebé totalment, va declarar inconstitucionals 14 dels 38 articles de la llei. La voluntat de fons era evident i el temps no l’ha millorat. Els intents, avui més sibil·lins, es repeteixen periòdicament. Sembla que l’única alternativa a la concepció d’Espanya com «una, gran i lliure» sigui, com va escriure un autor, «moltes, petites i emprenyades». Costa entendre que la unitat es pot viure des de la diversitat. El càstig als responsables no va ser exemplar. Es va haver de recórrer. El mateix Tejero va gaudir a Figueres d’un internament privilegiat.

El problema d’ETA sembla que s’acosta a la seva fi, tot i que mai no hem de cantar victòria, però l’articulació territorial i, especialment, la integració de Catalunya a Espanya està avui pitjor que ahir. L’independentisme guanya adeptes a marxes forçades. El canvi de discurs en Jordi Pujol, desencisat davant de tants esforços infructuosos, constitueix una novetat autèntica.

L’única manera d’eliminar els problemes és resoldre’ls.