Els joves europeus, com deia Zigmunt Bauman, «estan a la defensiva». Volen mantenir una situació que se'ls escapa de les mans. Es precipiten pel tobogan de la història cap al pessimisme i la insignificança. Han viatjat molt més que els seus pares, però temen que viuran molt pitjor que ells. La seva preparació contrasta amb les tasques que realitzen, molt per sota de les seves expectatives. Problemes de treball, d'habitatge... De què serveix somiar projectes que es tornen irrealitzables? Pessimisme. No hi ha ponts que els llancin al futur, sinó murs contra els quals s'estimben. Assagen diversos mecanismes de fugida. Els diaris destaquen fets que més que notícies són símptomes que enfonsen en el desemparament. El consum de pornografia, des d'edats molt primerenques, augmenta de manera espectacular i els experts reconeixen que «els hem deixat sols davant la pornografia». Fugida cap a un món d'estímuls que distreuen d'un present aclaparador. La taxa en l'àmbit juvenil d'autolesions i suïcidis creix de manera exorbitant. Fugides traumàtiques que, en alguns casos, es converteixen en definitives. Els joves de les economies emergents contemplen el futur des de l'òptica de les oportunitats. Optimisme. Viuran millor que els seus pares.
La realitat és més complexa que aquestes quatre pinzellades. Hi ha també coses positives, però costa més trobar-les i traduir-les en notícies agradables. Potser tot això no parla massa sobre la joventut, però sí que reflecteix el color de fons del quadre o la banda sonora de la pel·lícula de la seva vida. El mèrit es s’ensorra. Bauman afirma: «Quan la meitat de joves són a l’atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida». Bauman no es rendeix: «Però no he perdut l'esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l'esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança». Aquest és un gran desafiament educatiu en el moment actual: educar en l'esperança. Donar raons per viure. No es tracta d'acolorir el futur de manera infantil, sinó de submergir-se en la realitat, d'afrontar-la de manera solidària i de transformar-la des d'una visió espiritual profunda. Com ressonen les paraules de Pau als cristians de Roma: «Que el Déu de l'esperança ompli la vostra fe d'alegria i de pau perquè vesseu d'esperança gràcies a la força de l'Esperit Sant.»! (Rm. 15,13). L'esperança no anul·la els problemes i les adversitats, sinó que proporciona un sentit per anar més enllà d'ells i no quedar apressats. Si no tenim esperança, joves o no, caiem a l'infern. Dante Alighieri així ho indica, quan a la Divina Comèdia es parla de l'infern: «Lasciate ogni speranza voi ch'entrate» [Abandoneu tota esperança, els que entren aquí].
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.