El coratge de l'esperança

Visitar el Vaticà en aquestes dates permet observar el treball de neteja que es fa tant en la columnata de Bernini com en alguns exteriors de la Basílica per retornar la blancor al marbre travertí, enfosquit per la pols i la contaminació que s’adhereixen a la superfície de murs i parets. Es tracta d’una tasca de manteniment, que dóna relleu al passat i afronta el futur amb noves garanties. Quan el papa Joan Pau II va convocar l’octubre de 1994 la IX Assemblea General Ordinària del Sínode sobre la vida consagrada i la seva missió a l’Església i al món, tenia anàlogament els mateixos objectius. Trenta anys d’aplicació postconciliar mereixien una revisió. La proximitat del tercer mil·lenni exigia una aposta, en fidelitat creativa, per un estil de vida que tant enriqueix l’Església i beneficia la societat. Dos anys després del Sínode, Joan Pau II publicava la seva Exhortació Apostòlica Postsinodal sobre la Vida Consagrada. Ara se’n compleixen 15 anys.

La vida consagrada es va prendre molt de debò el Concili Vaticà II. La celebració de Capítols generals, la revisió de les Constitucions, la tornada a les fonts, el redescobriment dels carismes, l’obertura a la societat en les seves joies i esperances, la reafirmació de la centralitat de Jesucrist, la dimensió profètica de la vocació… van consumir grans energies. Tot canvi fonamental té els seus preus. No voler pagar-los i instal·lar-se en la paràlisi és pitjor. Es van alternar llums i ombres. Es van purificar motivacions. El canvi d’època, amb el seu impacte global, també va afectar la vida consagrada. Passar d’un cristianisme sociològic a una dimensió personal no va ser una tasca fàcil, però va servir per purificar vocacions. Els nous reptes van trobar en les persones consagrades acolliment i resposta. Les fases de transició sempre resulten incòmodes, perquè els protagonistes es troben a la intempèrie. El que és vell ja no serveix i el que és nou encara no ha arribat. En 15 anys, la vida consagrada és més conscient de la seva dimensió teològica i de la seva missió, així com també de la seva fragilitat i de la seva pobresa. La pèrdua de poder afavoreix temps d’esperança. Com afirma sant Pau: “Quan sóc feble, llavors sóc fort” (2Co 12,10). La presència de la vida religiosa en els àmbits de la marginació i en les perifèries dels sistemes, sense abandonar altres espais, connecta amb l’evangeli. S’ha parlat de refundació, com a tornada a les arrels. El crepuscle que es produeix en algunes zones geogràfiques, especialment a Europa, ha obligat a afrontar les tasques de reestructuració de les unitats administratives. No es tracta solament de trobar una solució pràctica davant la disminució del nombre de consagrats. Es persegueixen fórmules que afavoreixin la vitalitat. Es repeteix el dilema que recull el Deuteronomi (30,19): “Et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència”. Es produeix simultàniament una vinculació dels laics, des de la seva vocació pròpia, als carismes de la vida consagrada. Una realitat encara incipient.

Analitzar de manera fragmentada la vida consagrada, separant-la del conjunt eclesial, és profundament erroni. Algunes veus han volgut atribuir a les persones consagrades tot tipus de mals. Han partit d’un diagnòstic equivocat i la teràpia que han proposat no és l’adequada. Han confós fidelitat a l’evangeli amb nostàlgia del passat. La incapacitat de mirar a l’horitzó estimula el retorn al passat, on es troba la seguretat. No hi ha esperança sinó por a perdre posicions. No hi ha confiança en Déu sinó temor al risc. El papa Benet XVI manté la seva línia pròpia amb amplitud de mires i profunditat teològica. El 5 de novembre de 2010 va dir als bisbes de la Regió Est II de la Conferència Episcopal de Brasil: “La vida consagrada com a tal té el seu origen en el propi Senyor que va escollir per a Ell mateix aquesta forma de vida verge, pobra i obedient. Per això la vida consagrada mai podrà faltar ni morir a l’Església: va ser volguda pel mateix Jesús com a parcel·la inamovible de la seva Església. D’aquí la crida al compromís general en la pastoral vocacional: si la vida consagrada és un bé de tota l’Església, alguna cosa que interessa a tots, també la pastoral que busca promoure les vocacions a la vida consagrada ha de ser un compromís sentit per tots: bisbes, sacerdots, consagrats i laics”. L’exhortació de Joan Pau II es dirigeix no només a la vida consagrada, sinó a tota l’Església. Es necessita el coratge de l’esperança.