La investigació sobre Gurdjieff em va portar al coneixement de Katherine Mansfield. Una escriptora neozelandesa, nascuda el 1888, amb una biografia agitada, plena de turbulències i transgressions, apassionada per la creació literària i la recerca personal. Als seus 34 anys, va arribar a l'històric castell de Prieuré, malalta de tuberculosi amb ànsies de curació i per afrontar la seva trobada amb la veritat. Va passar en aquest lloc, a prop de París, els seus últims gairebé tres mesos de vida. Allà tenia Gurdjieff el seu Institut per al Desenvolupament Harmònic de l'Home, on havia creat la seva escola de vida per a un grup nombrós de persones. Per dues vegades, l'estiu del 2007, vaig visitar les tombes de Gurdjieff i de Katherine Mansfield al cementiri d'Avon, al costat de Fontainebleau. Vaig consultar sobre ambdós personatges documents microfilmats a la zona subterrània reservada a la investigació de la Biblioteca Nacional de França François-Mitterrand a París, que considero rellevants i van suscitar en mi encara un major interès. L'escriptora neozelandesa va destruir una part dels seus diaris, però encara en queden d'altres, on brollen a dolls la seva sensibilitat, lucidesa, afany de recerca. Les seves pàgines, plenes d'intuïcions, són captivadores.
El 19 de desembre de 1920 Mansfield escriu una «confessió» sobre el sofriment, on reflecteix la intensitat del seu. Va molt més enllà del patiment físic, que considera un joc de criatures. Un fragment d'aquesta reflexió: «No em vull morir sense deixar constància de la meva creença que el sofriment es pot superar. Perquè ho crec fermament. Què s’ha de fer? No es tracta del que en diuen “traspassar-ho”. Això és fals. T’hi has de rendir. No resistir-hi. Entomar-lo. Deixar-te inundar. Acceptar-lo plenament. Convertir-lo en part de la vida. Totes les coses de la vida que acceptem de debò sofreixen un canvi. El sofriment s’ha de convertir en Amor. Vet aquí el misteri. Vet aquí què he de fer.» Un autèntic mastegot als actuals corrents hedonistes i de cert pensament positiu que, sovint, més que abocar-se a una recerca del plaer es concentren en una fugida espantadissa del dolor. Mansfield no és masoquista... No avala patir per patir. Deixa enrere l'autoengany per afrontar la veritat. Es preocupa per la transmutació del sofriment en Amor. Aquesta és la tasca que entreveu. Sap que cal resistir. I afegeix: «En el món espiritual passa com en el món físic: el dolor no dura sempre. Només que ara és tan terriblement agut…». En el fons, es tracta de «viure —viure— res més».
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.