A poc a poc es va aplegant la gent en un petit promontori al costat del mar. Les onades esclaten contra les roques i el vent les acarona amb força, mentre ve a la memòria la traducció francesa d'una obra de Yorgos Seferis, titulada Entre la vague et le vent. Moment del vespre que submergeix en la contemplació del crepuscle a l'espera que el sol es trobi amb la línia de l'horitzó i gradualment desaparegui de la vista. No hi ha pressa. Tampoc pausa. La natura segueix el seu ritme impertorbable aliè a les agendes individuals. La llum reverbera a les onades, agitades pel vent. Les càmeres dels mòbils disparen sense parar volent contenir en la memòria digital imatges de bellesa indescriptible. Potser afany capitalista d'emmagatzemar experiències úniques per recordar, però més encara per exhibir a les xarxes o compartir amb la família i els amics.
El monocolor es transforma en policromia. L'or solar es barreja amb les pinzellades de sang vermellosa. L'astre gegant, humil en la llunyania, es converteix en un cercle de foc. Els seus contorns són precisos. La seva geometria no admet fissures. Les pupil·les de les nombroses desenes de persones que es distribueixen en el promontori estan fixes en l'horitzó amb la voluntat de no perdre ni un instant de bellesa. La contemplació, sabent acollir el temps d'espera, transmuta la imatge exterior en silenci. Es tracta de saber acabar la presència i desaparèixer sense estridències. Ressorgeixen les paraules de l'Eclesiastès: «Tot té el seu moment, i cada cosa el seu temps sota el cel: el seu temps el néixer, i el seu temps el morir» 3,1-2). Un crepuscle que, en un altre lloc, es convertirà en clarejar d’un nou dia. El frenesí de la vida no ha de prescindir del moment de la contemplació. Ni el negoci de l'oci. Ni la lluita per la vida de la seva dimensió espiritual.
Al final, quan el cercle de foc es submergeix en l'horitzó i apareixen les primeres penombres, de manera espontània es produeix un aplaudiment general. Important, perquè més enllà de l'experiència individual, la contemplació s'ha transmutat en una experiència col·lectiva. Vacances no significa consumir turisme sense més, sinó obrir temps i espais de contemplació. El paisatge exterior s'endinsa en la intimitat de cada persona i es reflecteix en el seu llac interior que es troba en el més profund del cor. Hi ha qui descobrirà una presència, unes petjades i una veu... vinculades a l'Autor del cercle de foc.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.