La dona anònima que va ungir el cap de Jesús

Pel que sembla, Betània era el poble que Jesús utilitzava com a centre d’operacions i com a refugi quan era a Jerusalem. Allà hi tenia, almenys, dues cases amigues: la de Marta, Maria i Llàtzer, i la de Simó el Leprós. I segur que en un poble petit com aquell devia ser ben conegut. El cas és que, molt poc abans de la passió, Jesús és a sopar a casa de Simó el Leprós amb els deixebles i alguns amics, i allà s’esdevé un fet en el qual val la pena aturar-se. Aquí el teniu, en la versió sens dubte més primitiva, la que transmeten Marc 14,14,3-9 i Mateu 26,6-13. Transcric el text de Marc. El de Mateu només varia en el fet que els qui protesten no són “alguns”, sinó els deixebles. Llegim el text atentament:

“Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats: “De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres”. I la censuraven. Però Jesús digué: “Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet”.

És un text solemne. Segurament que, en llegir-lo, ens han vingut al cap elements de les altres dues versions que en tenim: la de Lluc 7,36-50, en què la dona és una pecadora, i vessa el perfum en els peus de Jesús, no en el cap, i la de Joan 12,1-8, en què el sopar té lloc a la casa de Marta, Maria i Llàtzer; la qui vessa el perfum, també en els peus i no en el cap, és Maria; i el qui protesta és només Judes Iscariot (que l’evangelista aprofita per qualificar-lo com a lladre), no el conjunt de la concurrència. Però jo crec que la gràcia i la potència del relat es troba en Marc i Mateu. O sigui que aturem-nos-hi.

Tant en Marc com en Mateu l’escena està situada en un context rellevant: just després que els sacerdots i els mestres de la llei decidissin que calia  fer morir Jesús. Jesús ha esdevingut, doncs, un enemic públic i oficial d’Israel. I aquí comença tot el procés: el primer pas serà que Judes anirà a oferir-se als sacerdots per entregar-los-el. Però abans d’aquest primer pas, té lloc aquesta escena, que agafa tons gairebé sacramentals. En un ambient tranquil, protegit, d’amistat i estimació, com en una mena de pre-darrer sopar, Jesús comparteix amb els seus l’expectació del que pugui passar. Jesús, ja es veu, està molt convençut que allò acabarà amb la seva mort. Els altres comensals potser no tant, potser esperen una acció poderosa de Déu que aturi la tragèdia. Jesús ja no. Ho ha anat interioritzant des de fa temps, que el seu missatge d’amor total ha de quedar rubricat per la seva entrega també total. I això, ho viu convençut que Déu no l’abandonarà. Déu vol que ell sigui el model diví de vida humana, és a dir, el model de vida plena que necessàriament xoca amb un món ple de mal, d’inhumanitat, d’incapacitat per fer de l’amor el camí per on transitin totes les vides. I d’això, creu Jesús, Déu en traurà tot el suc necessari. Per a la vida del món, com va dir Jesús mateix a la sinagoga de Cafarnaüm, segons Joan 6,51.  

I en aquest clima, arriba una dona desconeguda, totalment anònima. És sorprenent que ningú no sembli conèixer-la de res, i que no li diguin res. Però el fet és que allà està. S’acosta a Jesús, trenca l’ampolleta de perfum de nard que porta, un perfum bo i car, i el vessa sobre el cap de Jesús. La unció al cap se’ls feia als reis, als profetes, als sacerdots. També, a vegades, com a senyal de gran distinció, en el cap d’alguns personatges importants. Aquí, el qui rep aquest honor és Jesús. Lluc i Joan, en la seva versió de l’escena, traslladen la unció als peus, que té menys rellevància. Però en el text més originari és al cap. I de seguida ens ve pensar que Messies, la paraula que designa l’enviat de Déu per acomplir totes les promeses, vol dir precisament això, Ungit. ¿És un pas massa agosarat dir que una dona anònima, just després que els notables d’Israel han decidit matar Jesús, es presenta en l’ambient de placidesa i d’estimació de què està fruint el Mestre poc abans de morir, per ungir-lo, per proclamar-lo, com a Messies?

Sí, el pas deu ser massa agosarat, però Jesús gairebé que ho ratifica: Aquella unció, diu, és una unció que avança la seva sepultura, que avança el moment determinant de la seva entrega a la mort, amb la sepultura que vindrà a continuació i que serà la frontissa de la vida nova que allà esclatarà. I el que ha fet aquella dona serà proclamat i recordat quan s’anunciï la bona nova de l’evangeli a tot el món, de manera que la unció allà realitzada passa a ser un element que forma part d’aquesta bona nova. Com una mena d’anticipació, de sagrament del que Jesús és i serà.

La dona anònima que va ungir el cap de Jesús

Pel que sembla, Betània era el poble que Jesús utilitzava com a centre d’operacions i com a refugi quan era a Jerusalem. Allà hi tenia, almenys, dues cases amigues: la de Marta, Maria i Llàtzer, i la de Simó el Leprós. I segur que en un poble petit com aquell devia ser ben conegut. El cas és que, molt poc abans de la passió, Jesús és a sopar a casa de Simó el Leprós amb els deixebles i alguns amics, i allà s’esdevé un fet en el qual val la pena aturar-se. Aquí el teniu, en la versió sens dubte més primitiva, la que transmeten Marc 14,14,3-9 i Mateu 26,6-13. Transcric el text de Marc. El de Mateu només varia en el fet que els qui protesten no són “alguns”, sinó els deixebles. Llegim el text atentament:

“Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats: “De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres”. I la censuraven. Però Jesús digué: “Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet”.

És un text solemne. Segurament que, en llegir-lo, ens han vingut al cap elements de les altres dues versions que en tenim: la de Lluc 7,36-50, en què la dona és una pecadora, i vessa el perfum en els peus de Jesús, no en el cap, i la de Joan 12,1-8, en què el sopar té lloc a la casa de Marta, Maria i Llàtzer; la qui vessa el perfum, també en els peus i no en el cap, és Maria; i el qui protesta és només Judes Iscariot (que l’evangelista aprofita per qualificar-lo com a lladre), no el conjunt de la concurrència. Però jo crec que la gràcia i la potència del relat es troba en Marc i Mateu. O sigui que aturem-nos-hi.

Tant en Marc com en Mateu l’escena està situada en un context rellevant: just després que els sacerdots i els mestres de la llei decidissin que calia  fer morir Jesús. Jesús ha esdevingut, doncs, un enemic públic i oficial d’Israel. I aquí comença tot el procés: el primer pas serà que Judes anirà a oferir-se als sacerdots per entregar-los Jesús. Però abans d’aquest primer pas, té lloc aquesta escena, que agafa tons gairebé sacramentals. En un ambient tranquil, protegit, d’amistat i estimació, com en una mena de pre-darrer sopar, Jesús comparteix amb els seus l’expectació del que pugui passar. Jesús, ja es veu, està molt convençut que allò acabarà amb la seva mort. Els altres comensals potser no tant, potser esperen una acció poderosa de Déu que aturi la tragèdia. Jesús ja no. Ho ha anat interioritzant des de fa temps, que el seu missatge d’amor total ha de quedar rubricat per la seva entrega també total. I això, ho viu convençut que Déu no l’abandonarà. Déu vol que ell sigui el model diví de vida humana, és a dir, el model de vida plena que necessàriament xoca amb un món ple de mal, d’inhumanitat, d’incapacitat per fer de l’amor el camí per on transitin totes les vides. I d’això, creu Jesús, Déu en traurà tot el suc necessari. Per a la vida del món, com va dir Jesús mateix a la sinagoga de Cafarnaüm, segons Joan 6,51.  

I en aquest clima, arriba una dona desconeguda, totalment anònima. És sorprenent que ningú no sembli conèixer-la de res, i que no li diguin res. Però el fet és que allà està. S’acosta a Jesús, trenca l’ampolleta de perfum de nard que porta, un perfum bo i car, i el vessa sobre el cap de Jesús. La unció al cap se’ls feia als reis, als profetes, als sacerdots. També, a vegades, com a senyal de gran distinció, en el cap d’alguns personatges importants. Aquí, el qui rep aquest honor és Jesús. Lluc i Joan, en la seva versió de l’escena, traslladen la unció als peus, que té menys rellevància. Però en el text més originari és al cap. I de seguida ens ve pensar que Messies, la paraula que designa l’enviat de Déu per acomplir totes les promeses, vol dir precisament això, Ungit. ¿És un pas massa agosarat dir que una dona anònima, just després que els notables d’Israel han decidit matar Jesús, es presenta en l’ambient de placidesa i d’estimació de què està fruint el Mestre poc abans de morir, per ungir-lo, per proclamar-lo, com a Messies?

Sí, el pas deu ser massa agosarat, però Jesús gairebé que ho ratifica: Aquella unció, diu, és una unció que avança la seva sepultura, que avança el moment determinant de la seva entrega a la mort, amb la sepultura que vindrà a continuació i que serà la frontissa de la vida nova que allà esclatarà. I el que ha fet aquella dona serà proclamat i recordat quan s’anunciï la bona nova de l’evangeli a tot el món, de manera que la unció allà realitzada passa a ser un element que forma part d’aquesta bona nova. Com una mena d’anticipació, de sagrament del que Jesús és i serà.