Al Cenacle, en el Darrer Sopar

“¿No és aquest el fill del fuster?”, diu la gent de Natzaret a Mateu 13,55. I Marc ho apropa més, a 6,4: “Però aquest, ¿no és el fuster?”. Tota la vida de Jesús serà així. “¿D’on li venen aquesta saviesa i aquests miracles que fa?”. Jesús era massa normal, massa poc diví, segons veien cada dia els seus contemporanis.

Però tot i així, serà molta la gent que se sentirà atreta per ell, per una cosa o per una altra, o per tota la seva persona alhora. I ja no el deixaran, ja no el podran deixar.

¿Com devia ser Jesús, vist de prop, en les distàncies curtes? M’imagino que devia ser més o menys com la bona nova que anunciava: proper, entregat, atent a tothom, compassiu, utòpic... i ple de fe en Déu, aquell que ell anomenava Pare.

Jesús va anar veient, m’imagino que ben aviat, que el seu missatge i la seva crida no eren acceptats pels dirigents d’Israel ni pels dirigents romans, i començà a dir les conseqüències que això tindria; el moment clau serà més o menys a la meitat de la seva vida pública, quan pregunta als seus deixebles qui creuen que és ell, i s’alegra que el reconeguin com a Messies. Però immediatament fa un tomb radical a l’escena, i els comença a explicar, amb el consegüent escàndol per part d’ells, que aquesta missió messiànica l’haurà de rubricar amb la mort a la creu (Mateu 16,13-23; Marc 8,27-33; Lluc 9,18-22). No perquè ell vulgui, ni per cap designi del cel, sinó perquè és la conseqüència lògica de la seva manera de viure i dels seus missatges. O sigui una normalitat total dins la lògica del sistema d’aquest món. Com he dit, massa poc diví. Perquè la manera real de fer-se home per part de Déu és renunciant als privilegis i seguretats de la divinitat. És que si no, no seria un ésser humà.

Aquest anunci de la seva mort, Jesús el farà diverses vegades, i a més, en un cert moment, hi incorporarà un altre idea: dirà que ell donarà la vida com a rescat. Ho diu responent a la petició dels fills del Zebedeu de seure un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra en el seu Regne. Ell els respon que han de fer com ell, com Jesús, “que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom” (Mateu 20,28; Marc10,45). De fet, aquí Jesús assumeix la profecia d’Isaïes 53,10-11, que parla d’un personatge que donarà la vida per alliberar de tots els mals, els dolors i els pecats de tothom. No queda gens clar en què o en qui pensava el profeta quan escrivia això, però Jesús ho recull per dir que la seva vida és una entrega al servei de tothom, per obrir un nou nivell de vida humana, i posar al davant de la humanitat com un far potent que faci possible l’estil del Regne, més enllà de totes les foscors.

Ara som ja al final del camí. La setmana passada parlàvem de la unció messiànica de Betània, en un sopar amb amics i deixebles. Ara tenim al davant un altre sopar, però aquest molt més preparat, i dirigit per Jesús mateix. És deliciosa l’escena de les instruccions per trobar la casa on celebrar-lo (Marc14,12-16 i Lluc 22,7-13), que mostren dues coses: que Jesús tenia muntada una bona xarxa de simpatitzants a Jerusalem i el seu entorn, i que tots plegats dominaven bé els mecanismes de la clandestinitat.

I entrem a la sala, l’anomenat Cenacle. La tensió és forta, i la unió entre tots també. I enmig del sopar, segons la versió més antiga que tenim dels esdeveniments, que és la tradició que transmet l’apòstol Pau a la primera carta als Corintis 11,23-26, escrita l’any 55 o 56, Jesús els deixa el signe del pa i el vi: “Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: ‘Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial’. I havent sopat va fer igualment amb la copa, tot dient: ‘Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial’.”   (Èxode 24,1-8)

Pa i vi. Un signe també normal, amb pocs vestits de divinitat. Però aquest signe normal, de vida quotidiana, passa a significar, amb unes breus paraules, un punt de referència del futur. Unes paraules que els tres evangelistes que les transmeten (Marc, Mateu i Lluc) formularan cada un a la seva manera, igual com la comunitat de la qual Pau les va rebre també les devien haver reformulades. La fórmula que diem a la missa és un combinat de totes les versions.

Però en tot cas, és un signe senzill que, després de la resurrecció de Jesús, va esdevenir el centre de la vida de la comunitat. Jesús utilitza categories de l’Antic Testament, perquè aquest era el seu món cultural: la seva entrega ell la veu com l’inici d’una cosa nova, una “nova aliança” que supera la del Sinaí i  que obre una nova manera d’acostar-se a Déu. El ritu amb què es va rubricar l’aliança del Sinaí va ser amb l’aspersió de la sang d’uns animals oferts en sacrifici (Èxode 24,1-8). Ara Jesús, agafant aquesta imatge, dirà que la nova aliança, la nova manera d’acostar-se a Déu, també és una sang vessada, però no en un sacrifici d’animals, sinó en una vida humana viscuda estimant fins a la mort. O sigui que no és que ara, en comptes de sacrificar animals sacrifiquem el Déu fet home, sinó que la sang d’animals sacrificats ja no té cap valor, i ara el que fem és fer memòria de  l’entrega total de Jesús.

L’Eucaristia ens uneix personalment a la fidelitat i l’entrega de Jesús. I menjar el seu pa i beure el seu vi és anunciar aquesta entrega i és afirmar la vida nova que en neix, per a cadascú de nosaltres i per al món.