Benet XVI, els anglicans i el celibat

M’estic llegint el magnífic llibre de Xavier Morlans Capellans cèlibes i capellans casats, un llibre del qual parlaré més específicament quan me l’hagi acabat de llegir. De moment, però, he de dir que el llibre m’ha suscitat novament un tema que, des que es va plantejar l’any 2009, periòdicament he tingut ganes de mirar-me’l més a fons i no ho he fet mai. Em refereixo al permís perquè fossin ordenats com a preveres catòlics els preveres anglicans casats que en aquell any es van passar al catolicisme.

L’any 2009, en efecte, un grup d’anglicans, preveres i laics, en desacord amb algunes decisions de la seva Església com ara la d’ordenar dones com a preveres, van demanar l’ingrés a l’Església catòlica. El papa Benet XVI els va obrir les portes i, per tal de fer-los més fàcil l’ingrés, els va fer diverses concessions, les més destacables de les quals van ser la possibilitat de mantenir els mateixos llibres litúrgics que feien servir a l’Església Anglicana, i la possibilitat que els seus preveres, encara que estiguessin casats, poguessin ser ordenats preveres catòlics. Per estructurar tot això, es van crear tres “ordinariats”, que eren com diòcesis personals de les quals aquests fidels i aquests preveres formarien part: una a Anglaterra, una als Estats Units, i una altra a Austràlia. En total, es calcula, segons l’Anuari Pontifici de 2023, que actualment a aquests tres ordinariats hi pertanyen 15.169 fidels i 202 preveres, la majoria dels quals deuen ser antics preveres anglicans, en bona part casats. Si es mira atentament, surten a 75 feligresos per prevere, cosa que deixa clar que, proporcionalment, la majoria dels que van deixar l’Església anglicana per fer-se catòlics eren preveres, seguits per grups reduïts de fidels.

A mi, el que m’interessava principalment d’aquest procés era l’argumentació amb què es justificava la supressió, per a aquests ordinariats, de la norma catòlica del celibat dels preveres, tan lloada sempre i tan sovint considerada com a intocable. És sabut que, des de sempre, els preveres catòlics de ritu oriental es poden casar abans de ser ordenats, i actualment es calcula que hi deu haver uns 9.000 capellans catòlics orientals casats. I també és sabut que hi va haver una època en què, per garantir la seguretat dels capellans en els països situats sota el règim soviètic, se’ls permetia casar-se per passar més fàcilment desapercebuts. Però, en el cas dels preveres anglicans casats, quin va ser l’argument? No va ser, sens dubte, la necessitat d’atendre els feligresos que també s’havien passat de l’anglicanisme al catolicisme. Donat el gran nombre de preveres anglicans que van fer aquest pas, amb ordenar preveres catòlics els preveres anglicans no casats n’hi hauria hagut ben bé prou! O si de cas, triar-ne alguns poquets... Quin va ser l’argument, doncs?

El tema havia sortit ja a l’encíclica Sacerdotalis caelibatus, de Pau VI, publicada l’any 1967, en què parla, en el número 42, de les possibles excepcions a la llei del celibat per als ministres casats d’altres confessions cristianes que vulguin passar a l’Església catòlica, i es concreta en una declaració publicada el 1981 titulada In June, en què s’accepta aquesta dispensa per a alguns preveres de la comunió anglicana als Estats Units. En tots dos casos no hi ha cap argument fora del de facilitar que aquests preveres puguin continuar el seu ministeri i no hagin de passar el tràngol de, com es diu en llenguatge catòlic, “ser reduïts a l’estat laical”. Això sí, es deixa dit en tots dos casos, que es tracta de casos personals que no qüestionen en cap sentit la llei del celibat presbiteral de l’Església llatina.

Després d’aquests primers esments, tan poc aprofundits, del tema, un esperaria que, en els documents del 2009, quan la qüestió agafa ja més volada, se’n parlaria una mica més a fons. Però un es troba que no. De fet, sembla que no se sàpiga com plantejar-ho i com lligar-ho amb la norma tan defensada del celibat presbiteral. I s’opta, en definitiva, per passar-hi per sobre i resoldre-ho, com aquell qui diu, administrativament. El document bàsic, la constitució apostòlica Anglicanorum coetibus, es limita a dir que els preveres anglicans casats podran ser ordenats preveres catòlics després d’un oportú examen, mentre que a les Normes complementàries que l’acompanyen, s’intenta una brevíssima motivació: “En consideració a la tradició i l’experiència eclesial anglicanes, l’Ordinari pot presentar al Sant Pare la sol·licitud d’admissió d’homes casats a l’ordenació presbiteral en l’Ordinariat”.

“En consideració a la tradició i l’experiència eclesial anglicanes”. Una tradició implantada arran de la ruptura del segle XVI però que, tot i així, pel que sembla, és una tradició bona que justifica saltar-se una norma eclesiàstica considerada tan rellevant com la del celibat. I una experiència eclesial, també bona, que, si realment ho és, que sembla que sí, un es pregunta per què no es pot provar en el conjunt de l’Església catòlica.

I jo dic: si aquests arguments justifiquen trencar la normativa del celibat presbiteral de l’Església llatina, ¿no el justificarien arguments força més potents com la necessitat de preveres que puguin presidir l’eucaristia en tantes comunitats on no es pot celebrar, i no estic parlant només de l’Amazònia sinó d’aquí mateix? ¿o l’aprofitament de tant “talent presbiteral” que hi ha en molts homes casats o també, no ens n’oblidéssim, en moltes dones? I podríem continuar...