Res es crea ni res es destrueix, sinó que tot sorgeix i tot es torna a fondre en aquesta totalitat inesgotable i inefable que és la Vida. En diem misteri, però en realitat no ho és perquè es revela i es manifesta aquí i ara, en aquest precís instant: en el nostre cos, en el moviment cíclic de la naturalesa, en cada respiració... I, tanmateix, no ens n'adonem. En la recerca del sagrat, ens allunyem de nosaltres mateixos, de la nostra vertadera essència.
El veritable diàleg sorgeix quan, des de la nostra essència o qualitat humana, ens obrim als altres, per reconèixer en l’altre allò inefable que ens uneix. La paraula ha d'estar connectada amb el que sentim, amb el que realment som, no amb el que pensem o creiem.
No és, doncs, la paraula l’aspecte veritablement rellevant en el diàleg, sinó el lloc des d’on ens dirigim a l’altre. La paraula sàvia és innocent, no contaminada, i això implica despullar-nos dels nostres conceptes, les nostres creences, deixar anar les nostres identitats, les nostres màscares, estar disposats a quedar-nos en res, amb la confiança o fe de què aquest "no és res" és tot. Confiança és l'absència de por, allò que ens porta a obrir-nos i a explorar nous camins.
Com diu Sant Joan de la Creu, "per anar a on no sabem, hem d'anar per on no sabem". Si el diàleg està fonamentat en allò que ja coneixem, aquest jo que hem anat construint i mimant amb tant d'esforç, el propòsit del diàleg s'esvaeix, ens estanca i ens allunya dels altres. Citant les paraules d’un mestre zen: “Aprendre el camí de Buda és aprendre a conèixer-te a tu mateix. Aprendre a conèixer-te a tu mateix és oblidar-te de tu mateix.”
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.