L'ambó: Jo ho he vist

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades. (seguir llegint)