La gratuïtat de l’ensenyament no és total

Amb l’inici del curs ha pres una forta volada un debat que ens ha mantingut -i manté- ocupats i preocupats. Tot en relació al que s’ha vingut denominant “motxilla escolar”. A les acaballes del curs ja van aparèixer diferents notificacions d’alguns serveis territorials sobre els conceptes que eren gratuïts per a l’alumnat qualificat com “econòmicament vulnerable”. La informació enviada a les escoles no era correcta, i desprès d’haver-ho confirmat amb el Departament, així ho explicàrem a les escoles.

Al llarg d’aquesta darrers dies s’han continuat enviant diferents comunicats en la mateixa línia de concreció de la despesa que no han de suportar les famílies de l’alumnat NESE B. Produint-se situacions sorprenents, com ara que determinats serveis educatius, atribuint-se una competència que no els pertoca, enviessin a les escoles “instruccions” respecte dels components que integren els ajuts econòmics d’aquell alumnat. O que col·lectius d’escolars que, per aplicació de la norma, no formen part del Pla de Xoc, siguin incorporats a aquest ajut. Casuística diversa amb el denominador comú de generar un missatge confús, esbiaixat, en ocasions contra norma, i que ha creat dubtes i tensions entre les direccions de les escoles i les famílies afectades.

No hem deixat de denunciar aquestes accions, i ens consta que des del Departament s’ha actuat i es continua actuant, en la línia de clarificar conceptes. Però la pressió que sobre les persones que des de les escoles han d’atendre unes famílies que venen malament informades des de les oficines de l’administració és gran i esgotadora. També ens indigna que l’ orientació clara i transparent que necessiten aquestes famílies, es resumeixi al missatge tant genèric (i atractiu) de què “tot és gratis”. I quan des de les escoles s’intenta explicar que no és exactament d’aquesta manera, sovint esclata el conflicte.

Perquè és evident que no “tot és gratis”. La norma ja preveu que existeixen activitats o serveis que no tenen caràcter gratuït, però que estan associats a l'escolarització (activitats complementàries, servei de menjador escolar, etc.), per al es quals l'Administració educativa ha d'establir els ajuts necessaris per garantir l'accés dels alumnes socialment desfavorits, en funció de les seves característiques socioeconòmiques (articles 6.3, 50.3 i 202 de la Llei d'educació). Igualment, l'Administració educativa està obligada a aportar recursos addicionals als centres públics i concertats en funció de les necessitats educatives específiques i la tipologia de les famílies dels alumnes que atén el centre i en funció de les característiques socioeconòmiques de la zona (art. 48 de la Llei d'Educació).

Aquestes obligacions no poden romandre en l’esfera merament retòrica. És un mandat legal molt clar que no és ni buit de contingut ni gens extravagant. Les nostres escoles són les que estan realitzant un esforç descomunal per atendre aquestes situacions. L’escola cristiana ni margina ni discrimina, perquè l’atenció d aquest alumnat és una indiscutible prioritat de les titularitats i dels equips de les escoles. Però si els mandats que es fan a l’Administració no existeixen o són insuficients, són les escoles les que acaben suportant la tensió que es genera, tant per a les seves possibilitats d’actuació davant d’aquesta problemàtica social com també als seus comptes de resultats. I precisament les escoles amb més presència i acció social són les que es troben en situació més fràgil.

Simplificar el debat, a banda d’ignorar els seus fonaments, és tendenciós i fal·laç. No es pot admetre que aquells que estan obligats de manera especial a complir la norma enviïn missatges o donin orientacions esbiaixades o directament falses. No es fa cap favor a les famílies i deriven cap a l’escola una situació d’esgotadora tensió.

L’escola concertada ja acull nens i nenes, nois i noies, amb la predisposició que com a persones dignes d’atenció mereixen. Que l’Administració sigui clara en les explicacions i que incrementi la inversió i la dotació de recursos per aquestes situacions i totes les altres que han de fer de l’equitat no només una expressió plaent per a la política sinó una justa realitat ha de ser immediata, suficient i equitativa a tot el sistema educatiu.